El tren ens torna on érem fa 16 anys

Xavier Domènech

Xavier Domènech

El març de 2007 representants de més d’un centenar d’entitats del món empresarial i acadèmic es van aplegar a Barcelona en un acte a favor de la gestió catalana i la projecció internacional de l’aeroport del Prat. L’1 de desembre d’aquell mateix any centenars de milers de persones es van manifestar pel lema «Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures!».

El concepte del dret a decidir s’estava utilitzant com eufemisme tebi de l’autodeterminació, la qual, al seu torn, només reclamava i reclama l’independentisme, perquè els unionistes rebutgen tot el que pugui alterar la dependència constitucional. Com que el poder central persistia en la concepció centralista no només de les comunicacions, sinó de la vida en general, l’aposta per un Estat propi va anar guanyant adeptes fins assolir la massa crítica necessària per tombar la posició oficial de la prudent Convergència i fer sonar el tret de sortida del Procés.

I vet aquí com, setze anys després d’aquell dret a decidir en trens i aeroports, vuit anys després de la declaració parlamentària d’«inici del procés de creació d’un Estat català independent en forma de república» i cinc anys i mig després de l’1 d’Octubre, l’actual president de la Generalitat proposa un gran «acord de país» per exigir el traspàs efectiu i finançat del servei de Rodalies, avui mal prestat per la Renfe sobre la infraestructura viària envellida i trencadissa d’Adif. Un traspàs que donaria a Catalunya el dret a decidir sobre els ferrocarrils. Dels avions ara mateix no en diuen gran cosa perquè estan travats per les contradiccions respecte del Prat.

Del tots units pel traspàs de les infraestructures a l’acord de país pel traspàs de les infraestructures, passant per la independència fallida: aquest és el resum del guanyat i perdut en una dècada i mitja. Amb un afegitó: en aquells primers compassos l’independentisme feia pinya i ara, en canvi, fa anar més els colzes per apartar l’altre que l’espatlla per empènyer.