Una geografia sentimental de Manresa

És una història d’aquelles que en un primer moment serveixen per fer una enquesta al carrer i escriure quatre articles, i que en cosa d’un mes s’obliden per sempre. Parlo de la decisió de l’Ajuntament de posar el nom oficial de plaça de Neus Català a l’espai que hi ha davant l’església de Crist Rei. Aquella esplanada que, mentre hi va haver un fanal, els manresans en dèiem la plaça «de la farola», i que, en desaparèixer, en vam passar a dir la plaça de Crist Rei. Vet aquí dues denominacions genuïnament populars, que és un apel·latiu que els que manen solen utilitzar molt quan els convé però que obliden fàcilment quan no els interessa. Un dia hi fixaran la placa i faran un discurset retòric, i el nom de Neus Català quedarà allà petrificat i oblidat de la gent que hi passa i de la que seguirà referint-se a aquell indret com la plaça de Crist Rei. I això fins al punt que no hi haurà cap veí que pugui fer constar el seu nom a la seva adreça perquè urbanísticament no es ben bé una plaça. N’hi ha prou amb prendre dos punts de referència per constatar-ho: la botiga Intimíssimi està domiciliada al carrer de Guimerà, i la del supermercat Llobet 1923 al passeig de Pere III. S’ha vist cosa més absurda que posar un nom a una plaça que no existeix? Sí, ho sé, se n’han vistes moltes més, i si ara les haguéssim de relatar, no acabaríem mai.

En paral·lel al nomenclàtor de la Manresa oficial n’hi ha un altre de popular, fet d’indrets que estan en boca de molta gent però que administrativament no existeixen. I és millor que segueixi sent així. Llocs com la plaça de Crist Rei formen una mena de geografia sentimental que perviu en l’imaginari de molts manresans i són unes referències segures que ens serveixen per orientar-nos d’una manera molt més pràctica que guiant-nos pel plànol del Google. La plaça dels frares, la prolongació Guimerà o la Pujada Roja en són uns bons exemples. Tant com ho són els quatre cantons, les cases de xocolata i els pisos de l’Avecrem. Aquesta geografia sentimental està feta també de llocs que ja no existeixen però que ens segueixen servint per ubicar-nos, com quan diem que l’Asepeyo és «per allà al Mannix» o quan parlem de la parada de busos que hi ha «al costat del Puerto Rico». Decauen però les referències als «Docks», a «les Mandongueres», a la «placeta dels Planters» o la «plaça del Grupo». Un dia, sense que arribem a saber-ho, se n’anirà l’última persona que els haurà pronunciat i serà tan trist com quan es perd l’últim parlant d’una llengua.