El nostre pa de cada dia

Segons la meva experiència personal, en la majoria de fleques de Berga (i sospito que no només d’aquí) s’incompleix sistemàticament una de les normes més bàsiques de la manipulació d’aliments: la persona que cobra les vendes no pot servir el pa amb les mans sense cap protecció. La raó és òbvia: evitar la contaminació que poden produir uns diners que passen de persona a persona acumulant brutícia i microbis (bacteris, virus i fongs).

A algú això li pot semblar poca cosa; en canvi, a mi, tot i no ser especialment hipocondríac, em treu la gana i em tempta de canviar de dieta o d’anar a buscar el pa a grans supermercats on, tot i ser menys gustós, cal suposar que s’hi han seguit les regles d’higiene. En tot cas, la normativa en aquest terreny és vigent i coneguda i val per a tothom, de manera que no s’entén que no es respecti i que no hi hagi qui vetlli per la seva aplicació.

Tot plegat ve agreujat pel fet que fer-ho bé no és pas tan complicat. Les solucions poden ser diverses: es pot servir el pa amb pinces, o utilitzant guants. Alternativament, es pot disposar d’una màquina d’aquestes que fa els cobraments –i torna canvi i tot– sense necessitat d’intervenció humana. També es pot dividir la feina de manera que un treballador de la fleca s’encarregui dels cobraments i un altre de servir el pa. Complementàriament, és recomanable rentar-se les mans sovint o utilitzar desinfectant després de manipular diners. Res d’això està fora de l’abast de qualsevol botiga, i la prova és que a Barcelona es compleix la normativa de forma generalitzada. Seria molt demanar que a Berga i a la resta del món féssim el mateix? Perquè aspirem, sí, a rebre el pa nostre de cada dia, però net i polit, si pot ser.

Posats a fer amics, seguim. Perquè les fleques no són l’únic sector comercial amb deures pendents. També partint de l’experiència directa, m’ha sorprès com el gremi local dels electrodomèstics es desentén de potencials clients. Demano a diversos establiments si tenen un determinat model d’aire condicionat; quan ho faig per email, directament no se’m contesta. I si ho provo per telèfon, «que no pateixi que ja em respondran» –no cal dir que, després de diversos intents, continuo esperant. És probable que el problema sigui que no tenen el model en qüestió, però un venedor de veritat no faria aquest lleig i, a més, mai deixaria d’intentar-ho: t’explicaria que no tenen aquell model, però que el poden demanar, o que disposen d’alternatives fins i tot millors. Aquí, silenci. Conclusió: o alguns comerciants van sobrats de vendes o de mandra, o senzillament no tenen ben muntat el negoci.

El comerç local –imprescindible per tenir comunitats cohesionades– viu moments difícils i li hem de donar suport, però ell també ha de posar-hi de la seva part, aprofitant que no només té bones cartes per jugar (precisament, el tracte pot ser una d’elles) sinó, també, força marge de millora: només cal que escolti les queixes i suggeriments dels seus clients.