Parlar vintagès

Jordi Estrada

Jordi Estrada

És llegint Memòria vintage que m’he adonat de com era de viva i genuïna la llengua els anys setanta, malgrat que veníem d’una llarga dictadura, sense pràcticament cap presència del català als mitjans de comunicació, a l’ensenyament, al cinema, i llevat de comptats actes públics. En aquesta evocació mig autobiogràfica mig assagística, l’enyorat Vicenç Pagès Jordà fa una aproximació en forma de diccionari enciclopèdic al món de la generació que, nascuda a primers dels seixanta, va veure arribar l’home a la Lluna amb ulls de nen. Són petits articles a través dels quals descriu què feien, què veien, què somiaven i com parlaven els joves de la seva generació. En vintagès, comenta l’escriptor, no es parlava de txutxes sinó de gormanderies. Tampoc no es feien espòilers. En tot cas, s’aixafava la guitarra o es revelaven secrets. Un hematoma a la pell produït per un cop no era un morat sinó un blau, no es parlava de mitxelins sinó de sacsons, i això de les fake news, per a un vintagès era una falòrnia. I encara havien de passar anys abans que el muffin desbanqués la magdalena. Sort que en Proust no era català! Ara, en canvi, per a moltes persones algunes d’aquestes paraules sonen antigues i estranyes, ignorant que formen part d’un patrimoni que anem malbaratant de pessic en pessic, com uns hereus escampa. Fins i tot els refranys, assenyala l’autor amb un punt d’humor empordanès, per a molta gent formen part d’una «cultura precientífica, gerontocràtica, pròpia del pagès: vintage, en definitiva». Amb tot, seixanta anys després, el problema ja no és tant la presència del català a les institucions, els mitjans i a l’ensenyament, sinó la pervivència dels parlants i, si això no dona un tomb aviat, també de pagesos.