Ho diu el cartell

Els cartells electorals ens diuen moltes coses. I el millor és que ens permeten traduir el missatge oficial en un subtext més sincer. Agafem els de Manresa, per exemple. Marc Aloy vol construir: per professió i per vocació, es presenta per ser Arquitecte en Cap, el Berenguer de Montagut d’una ciutat amb grues, ben formal sobre el groc d’una peça de Lego. Ramon Bacardit, amb un pòster de crooner de mirada il·lusionada, fa una aposta per l’estètica que ens vol dir: a la ciutat lletja, comencem a fer coses guapes. El cartell d’Anjo Valentí sembla la portada d’una revista que l’ha convertit en l’home del dia, que és com dir que ell serà la notícia inesperada; Perramon ha fet una altra portada de revista, però aquesta és de culturisme: el cognom amb una tipografia supermusculosa i ell exhibint el tors poderós i els braços arromangats, disposat a arribar a les mans amb algú que tothom sobreentén. El trio de Fem és una colla d’amics disposats a tenir cura els uns dels altres, i Impulsem invoca un canvi, però amb un cartell d’ordre que ve a dir que no pateixin, que no ho canviarem tot. I el millor de tots és el pobre del PP. No té ni eslògan. El que diu realment és: «Partido Popular. Sucursal Manresa: Aquí voten a este, el del bigote». Per al PP, això és tot. Si el vot ha de ser proporcional a les molèsties que s’han pres, no els hauria de votar ni el Tato.