L’altra estelada

Només cal llegir el que deien els diaris de fa 15 anys (l’editorial conjunta del 25 de novembre del 2009, per exemple) per entendre que els problemes de fons que van portar-nos a l’anomenat Procés segueixen intactes i que, per tant, tard o d’hora el conflicte amb l’Estat espanyol es tornarà a fer explícit. El que no sabem és quina forma prendrà aquest nou xoc. I el que hauríem de mirar de saber és què vam fer malament l’any 2017 i precedents, per mirar de corregir-ho.

Moltes coses vam fer malament, i moltes de bé també, però aquí em referiré a una qüestió molt concreta: el posicionament en relació amb el projecte europeu. L’independentisme va regalar a l’espanyolisme la bandera d’Europa i el discurs europeista. Només cal recordar com ho va aprofitar en Josep Borrell cridant que aquella era la seva estelada, la de fons blau i els 12 estels. Si a les manifestacions i actes de suport al referèndum hi hagués lluït de forma generosa la bandera europea, l’espanyolisme ho hauria tingut molt més difícil apropiar-se’n.

Posar en dubte o menystenir el compromís de la futura república catalana amb la integració europea no és només un error en clau interna, en una societat que malgrat decepcions i contradiccions sap perfectament que els avantatges de formar part de la UE superen amb escreix els inconvenients, ho és també en el terreny de la projecció exterior. Perquè un independentisme que superés en compromís europeista el regne d’Espanya i la majoria d’estats membres, desfaria recances d’aquells sectors que consideren (amb raó) les fronteres com una font de conflictes i injustícies i, alhora, tranquil·litzaria aquells que veuen en la inestabilitat interna europea un factor que beneficia els adversaris, competidors i enemics (Xina, els Estats Units i Rússia).

El que segurament no podrem evitar és que l’espanyolisme amenaci amb l’expulsió de Catalunya de la UE en cas d’independència, però la manera de contrarestar aquesta amenaça no és relativitzant-ne la transcendència sinó explicitant l’europeisme i evidenciant l’absurditat de pensar que la Unió prescindiria d’un territori estratègic com el nostre en contra de la voluntat manifesta dels seus habitants i en perjudici de tothom, començant pels mateixos veïns espanyols.

Algú dirà que dins l’independentisme hi ha sectors europeistes i altres que no ho són, igual que hi ha gent d’esquerres i de dretes, i que, per tant, aquesta és una qüestió que s’ha d’aparcar fins després de la proclamació (primer la independència i després ja en parlarem...). No ho veig així. En primer lloc, perquè l’independentisme necessita definir mínimament la seva proposta, i una república dins o fora de la UE són dos projectes polítics massa distants per anar agafats de la mà. Evidentment, tothom té dret a defensar el que consideri, però quan els projectes són oposats, intentar encaixar-los en un mateix moviment polític és contraproduent. I, en segon lloc, perquè en realitat l’independentisme antieuropeu és més retòric que una altra cosa, una mica com el republicanisme del PSOE.