Ja em perdonaran... que els faci un míting

Pep Garcia

Pep Garcia

Ja em perdonaran que no m’aixequi. Ja sé que sona a epitafi, però no és el cas. Encara. Potser, ben mirat, podria ser un bon eslògan electoral. Ara que estan tots en campanya, tots, els sento de lluny i de prop i escolto tot allò que ens diuen, tot el que pensen que pot interessar-me. Són dies feixucs aquests per als candidats, i per a nosaltres, perquè l’enfocament de la campanya de les eleccions està pensat i molt pensat per a ells però no per a nosaltres. Està pensat per cansar. Nosaltres volem que s’acabi i crec que ells encara més. I és curiós perquè, vist que el que volen és el meu vot, i el de tots, haurien de ser uns dies on els ciutadans en tinguéssim moltes, però moltes ganes, que els polítics se’ns apropessin. I crec que no és així.

Tenim ganes que això passi i que els polítics, tots en oferta i en somriure permanent, ens passin una mica de llarg, si pot ser, per estalviar-nos el moment de tu a tu que és un dels pitjors-millors moments que hi ha. Ja sigui al mercat, al mig de la plaça, al carrer o en un porta a porta fet com si fos casual, o al parc o... Crec que els candidats busquen aquest instant de tu a tu amb tu perquè en el fons estan convençuts que, en aquest instant que estan només amb tu, tu ets seu i ets molt, però molt a la vora de votar-lo. Potser tenen raó. I per això ho fan. I per això fugim. Ells, si més no, han de provar-ho. Una altra cosa són els mítings als quals, crec que està contrastat, només hi van els que ja estan convençuts. Ja no hi ha mítings com els d’abans! Llavors, sempre em demano, els que hi van, si ja estan convençuts, per què hi van? Per fer bulto, per fer companyia, per no deixar sol el seu candidat xerrant per no ningú. Els mítings els fan perquè després tothom sàpiga que els han fet. Sigui per la tele, pel WhatsApp o pel TikTok. Una vegada vaig escriure un relat de ficció on un candidat no rebia ni un sol vot. Ni el de la seva família. Ni el seu propi. No t’hi vulguis trobar. En qualsevol d’aquestes situacions trobar-te un polític és trobar-te un venedor. A mi no m’agrada que em venguin res. A mi m’agrada comprar. Hi ha alguna cosa en el disseny electoral que grinyola. En una era que la política està en campanya permanent, ves per on potser el que en sobra és... la campanya. No em venguis la moto, deixa que sigui jo que tingui moltes ganes de provar-la, de votar-la. Vivint com vivim en la societat de la comunicació constant, a les campanyes els falta... No sé què és, però els falta un ingredient. O potser els sobra. El seguiré buscant, l’ingredient. I bon diumenge, sí, que el bo de bo serà el següent. Va, que no falta res. Ànims a gairebé tots els candidats. He dit gairebé, sí.