Cançons tristes

Quina música és més música? Dos estudis realitzats per separat a la universitat de Yale i a la Loyola de Chicago intenten esbrinar-ho interrogant uns quants centenars d’individus i conclouen que allò que la gent considera més essencial de la música es troba, principalment, en els temes tristos. La qual cosa no és òbvia en absolut, encara que pugui semblar-ho, i exigeix una explicació. Segons els experts que s’hi han trencat el cap, sembla que les cançons que ens commouen fins al moll de l’os no ens agraden tant per la intensitat de la reacció emocional, sinó perquè ens produeixen un sentiment de connexió amb els altres. El plaer no rau en la tristesa en ella mateixa, sinó en el sentiment de connexió que porta aparellat. Connexió amb qui? Amb l’artista? Sembla que no; sembla que la tristesa d’una cançó genera alguna forma d’empatia amb el dolor general, universal. I cal continuar investigant per què. Mentrestant, els afortunats que han visitat Elton John al Palau Sant Jordi han pogut sentir una explicació molt plausible: «Suposo que hi ha vegades/ que tots hem de compartir una mica de pena/ (...) Quan s’ha acabat tota l’esperança/les cançons tristes ens diuen tant!/(...) I fa tant bé sentir el dolor/el just per cantar ‘blues’.» Ho diu a «Sad songs», ho ha cantat a Barcelona, i tema tancat.