«Qwrteyrutyi»

Wqrewretqtrewwqtyrtyer» (veus i paraules inintel·ligibles per la distorsió de la megafonia de l’estació d’autobusos de la Rasa dels Molins de Berga). Els viatgers es posen la mà a l’orella fent d’amplificador per intentar desxifrar els mots que surten dels altaveus i que es barregen amb el soroll del trànsit de cotxes, autobusos, motocicletes, que van i venen pel carrer més transitat de la ciutat; persones que van d’una marquesina a l’altra per veure quin és el seu autobús; corredisses cap aquí i cap allà, amb les maletes rodant per l’asfalt del carrer Pere III, mentre els semàfors intel·ligents reconeixedors d’autobusos intenten, sense aconseguir-ho, posar ordre, i allò que fan és provocar un embús general que va del Passeig de la Pau a l’Avinguda del Canal Industrial.

«Qwtretruyrurtyutyuruytu» continua ennuegada la megafonia, mentre uns viatgers topen amb uns altres a la recerca de la seva marquesina i s’insulten i es barallen per veure qui havia arribat primer a fer la cua per pujar a l’autobús en direcció a Barcelona. Però el bus que ha arribat és el que ve de la Pobla de Lillet, i l’altre que estava aturat va a Manresa... «I el d’Andorra, que no arriba?», diu un; «No va mai a l’hora,» comenta un altre...; «Però aquest va directe a l’estació del Nord o bé entra a Barcelona pels túnels de Vallvidrera?»; «Aviat hauran de donar tiquets per fer cua perquè això no pot ser, vens d’hora per agafar lloc i el darrer que arriba és el primer que puja...». I els que venen de Castellar, de Gisclareny, de Saldes o d’Avià per agafar el bus de Barcelona no troben aparcament i potser es quedaran a terra...

Mentre la cosa no s’aclareix els nervis van augmentant i els viatgers no paren de mirar el rellotge, van arribant vehicles dels quals baixen estudiants carregats amb els llibres, la roba neta i les provisions per passar la setmana de quatre dies fora de casa. Com que s’acosta l’hora de portar la mainada a l’escola, i només faltaria que els infants hi haguessin d’anar caminant o amb el busBerga –Berga és tan gran!–, l’afluència de vehicles que van i venen de llevant a ponent i de ponent a llevant augmenta a marxes forçades. Cotxes, viatgers, sorolls, clàxons, gent travessant pel mig del carrer sense fer cas dels passos de vianants, l’autobús que arriba, l’autobús que marxa, el caos que s’instal·la a la Rasa dels Molins.

«Weqtryqwertyweqrtyewqrtywqe», la megafonia intenta posar ordre al desgavell persistent a l’estació de les marquesines (ben bé n’hi ha sis o set...), però és en va, i a més fa un moment que el semàfor intel·ligent (dissenyat per un portuguès, segons van dir) que dona pas als autobusos ha deixat de funcionar (potser atabalat i desbordat de feina), i com que la plantilla de la Policia Local de la ciutat no té prou efectius per fer front a la incidència, la cosa no rutlla i el batibull és espectacular. Es viu i es veu, i es repeteix cada dia aquesta escena inicial de Les vacances de monsieur Hulot. Però «qui dia passa any empeny», deuen pensar, satisfets de la seva magna obra, els ideòlegs del monumental desgavell.