S’ha acabat el castell de focs

Hi ha moltes definicions de democràcia. A mi m’agrada particularment aquella que afirma que la democràcia és un mètode per distribuir càrregues i beneficis de forma equitativa entre els membres de la comunitat. Per aconseguir aquest objectiu tots els ciutadans han de tenir oportunitats iguals i reals, no només formals, per participar; cada ciutadà ha de tenir l’oportunitat d’expressar el seu vot i tothom ha de comptar amb les mateixes possibilitats per participar en la deliberació dels assumptes sobre els quals s’ha de decidir.

Però la realitat és que la democràcia representativa existent no busca el foment de la deliberació sobre els assumptes públics, sinó que està orientada a estimular la competència entre les elits polítiques per tal de seleccionar, mitjançant l’exercici del vot, aquella que la majoria considera més capacitada per decidir el que més convé al conjunt de la societat. Així entesa, la democràcia tendeix a convertir-se en un conjunt de regles per canalitzar la competència entre grups que aspiren al poder i on la deliberació pública té molt poca cabuda.

La campanya electoral que hem viscut aquestes darreres setmanes ha estat un bon exemple d’això. Els candidats dels diversos grups polítics s’han esforçat per diferenciar-se i competir amb els altres amb tota mena de declaracions i promeses. No hem vist exemples d’autèntic debat i deliberació, on el que es busca és prendre en consideració les opinions alienes per tal d’avaluar de forma raonada els pros i contres d’una determinada decisió. És clar que no tots els candidats i candidates practiquen l’afany de diferenciar-se amb la mateixa intensitat. A la nostra ciutat, n’hi ha que s’han esforçat per fer pedagogia mentre que d’altres han portat les seves ànsies de confrontació a l’extrem de convertir la campanya en una botiga de tot a cent, amb els prestatges plens de falses solucions simples a problemes complexos.

Ben mirat, aquest afany competitiu és força irreal i, fins i tot, ridícul si es compara amb el que passa després en el dia a dia de la política municipal. A la pràctica, un percentatge molt elevat dels assumptes que es porten al ple municipal s’aproven per unanimitat. I si analitzem el que ha estat el debat polític entre el govern municipal de Manresa i els grups d’oposició a penes trobarem controvèrsies que hagin pertorbat la tranquil·la i monòtona vida política manresana.

El dia 29 hauran acabat els focs artificials i caldrà posar-se a treballar. Els assumptes que esperen els grups polítics, tant si governen com si estan a l’oposició, són greus: l’accés als drets bàsics i la lluita contra l’exclusió, l’enfortiment dels serveis socials d’atenció primària, el dret a l’habitatge, la rehabilitació del Nucli Antic, l’atenció a la gent gran i la construcció d’una nova residència geriàtrica, la millora de les polítiques d’inserció laboral, la millora de la mobilitat, la lluita contra la crisi climàtica i energètica, la millora de les comunicacions... són només l’enunciat d’alguns temes urgents. Temes que deixen poc marge per la demagògia i molt recorregut per demostrar coratge, intel·ligència estratègica i capacitat de deliberació entre els polítics i amb el conjunt de la ciutat.