No som una «generació de vidre»

No sé com s’ho van fer els meus pares per ser propietaris d’una casa als 25 anys. Jo no m’hi veig ni als 50». Aquesta frase sorgida d’una conversa informal amb amics resumeix una preocupació que envaeix molts joves. Els motius són clars. «Ser jove a Catalunya suposa tenir un salari molt per sota del de la població», segons un informe recentment publicat per Comissions Obreres. Això em va fer plantejar la següent qüestió: com se suposa que ha de ser la vida d’un jove en l’actualitat?

Als 25 anys és un tema que habitualment tractem amb les amigues. Quan ens trobem, comentem la contraposició que hi ha entre els nostres excompanys de classe. Mentre que n’hi ha alguns (molt pocs) que ja són independents i tenen fills, la gran majoria somien poder emancipar-se. Molts van continuar estudiant després de l’ESO. No tants han trobat feina a temps complet de la disciplina en què van formar-se.

Un cop a la vintena, l’edat adulta comença a trucar a la porta. A poc a poc, el tema del dia deixa de ser el local de moda on sortir el cap de setmana següent i deixa pas a d’altres, com la precarietat laboral, responsable del fet que molts no puguin fer el pas d’independitzar-se. L’informe sobre ocupabilitat de CCOO apunta que l’Estat espanyol és el sisè amb l’edat mitjana d’emancipació més alta de la Unió Europea. Ara, els joves no abandonen la llar familiar fins als 29 anys i 8 mesos, 3 anys més tard que la mitjana europea, que ho fa als 26 i mig.

En converses amb altres persones d’aquesta edat, he comprès que la impossibilitat d’assolir l’estabilitat desitjada porta que molts es pensin que han fet alguna cosa malament. Hi ha qui es pregunta quants contractes de substitució o de mitja jornada hauran d’encadenar per poder tenir per fi una posició fixa en una empresa. D’altres no entenen per què han de tenir dues feines a temps parcial, una de l’àmbit en què s’han format i l’altra en qualsevol sector. Ho fan per no deixar de banda el seu somni i arribar a final de mes. Tots somien en un treball estable, però aconseguir-lo no sempre és feina fàcil.

S’ha estès el concepte «generació de vidre» per definir els joves d’ara. Suposadament som fràgils a l’hora d’enfrontar-nos als problemes de l’adultesa. A parer meu, un concepte que distorsiona la realitat. El 2007, el 32,6% dels joves d’entre 18 i 29 anys s’havien emancipat. I, tot i algun repunt puntual, aquesta taxa ha anat descendint fins a arribar al 17% el 2021. La d’ara no és una generació dèbil. La precarietat laboral no ens atura, treballem per imposar-nos a la situació. Ens llaurem el futur a força d’enfrontar-nos a situacions adverses. Això no és el que faria una generació de «vidre», oi?