Un dia per pensar

Avui toca reflexionar. I no sé com ho faré. Potser podria anar a la cafeteria, triar una taula a prop dels finestrals que donen al carrer per mirar com passen els altres i llegir aquests versos de Jordi Llavina: «Crema un llum a la tauleta de nit. /Algú ha quedat absort davant la flama. / En el silenci, un bri de foc s’exclama. / La claror colga –llençol prim– el llit». Mirar i llegir són dues maneres de fugir de la condemna que és viure permanentment sent un. Coneixes massa bé els revolts i les dreceres. Si no proves d’escapar-te’n pots caure en la trampa de pensar que tots els mapes són iguals que el teu. El millor dels altres és que sempre marquen el principi de realitat. Jo penso bé sola, en silenci absolut, sense auriculars ni música que em distregui. També em flueixen els pensaments envoltada d’una multitud i en dies en què la pluja cau i repica sobre els objectes, i canta. Les converses entenedores o el soroll de qui arrossega una cadira em molesten més que un estadi ple corejant Coldplay. Quatre concerts seguits a Barcelona i sempre que els escolto encadeno els mateixos pensaments: Pep Guardiola, el Barça i Gwyneth Paltrow. Des d’aquesta setmana he afegit un nom més, el de Tina Turner. La reina. La millor. La vaig veure dues vegades en concert i el record que en guardo és fruit de l’experiència compartida amb l’autor de la foto d’aquest article. En acabar l’última cançó, i mentre els músics encara tocaven, es va obrir el lateral de l’escenari on l’esperava una limusina en marxa amb la porta oberta. En el moment just que va desaparèixer del camp de visió del públic, algú li va posar al damunt un abric blanc llarg, va entrar al cotxe i va desaparèixer. Encara sonava la música, el públic aplaudia, repetia el seu nom i demanava més, i ella ja era camí de l’hotel, lluny d’allà. Les estrelles de debò les deuen fer, aquests coses.

S’espera que avui reflexionem. Hem de pensar com si la resta de l’any no ho féssim. Una jornada del calendari destinada només a rumiar. Es podria marcar en vermell com una festa assenyalada cada quatre anys. O cada quan toqui. Dubtar, pensar, donar-hi voltes. D’entre els que aniran a les urnes, no crec que hi hagi algú que avui canviï el sentit del seu vot. N’hi ha que reflexionen i decideixen no votar per desinterès o per mostrar el seu enuig amb el sistema, amb tot. Tampoc crec que ningú hagi hagut d’esperar fins al dia abans per prendre aquesta decisió. El pensament es forja a foc lent depenent d’on neixes, on creixes, qui et trobes, què et passa. Somniar és imprescindible. I desitjar una altra mena de vida, encara ho és més.