Ho confesso, soc racista

Ho confesso, soc racista. M’ha costat molt fer el pas i sortir de l’armari, però després de molt pensar i després de molts anys de pensar que no ho era, potser és el moment de ser sincer amb mi i amb tothom. Tinc por i soc racista. Tinc por de ser racista. I potser dir-ho serà el primer pas per deixar de ser-ho, que aquesta és la intenció. No suporto Vinícius com no suporto el Cristiano i, en canvi, a aquest li puc dir que em cau com el cul i al Vinícius no. I això que, el que menys m’importa del tal Vinícius és que sigui negre. Soc racista per por. Perquè no els entenc, perquè els seus codis no són els meus, perquè quan ens mirem als ulls ens diem coses diferents, i a ells no ho sé, però a mi m’inquieta. Perquè no sé què els passa per dins.

Soc racista perquè en el meu entorn intercultural la meva cultura hi té sempre les de perdre. I no, no soc seguidor ni devot ni em crec els que diuen i proclamen que els immigrants sobren i, a sobre, se’ls facilita tot per la cara. Soc racista perquè em molesten coses. I no és el color de la pell. ¿Soc racista si desconfio de religions integristes que abdueixen persones? ¿Soc racista si recelo de segons quins imams i, com que no els distingeixo, desconfio de tots? ¿Soc racista si qüestiono els burques imposats? ¿Soc supremacista si vull les dones lliures? ¿Soc racista si qüestiono tots els masclismes, tots, també els de l’islam? Quan no s’acoblen on viuen, on visc, quan no em respecten la llengua, quan soc jo qui he de vigilar amb el que dic. Soc racista si penso que l’administració, la meva, és la primera que no fa respectar la llengua, i el castellà passa davant. De vegades ni el castellà. No hi estic d’acord i ho manifesto i corro el risc que em diguin racista i supremacista. Ho soc? Fa molt de temps que ja no dic allò de «jo no soc racista... però...» perquè és una frase trampa i per això l’he eliminada de la meva vida. I si jo, que soc obert, dialogant, inclusiu i tinc amics negres i de colors diversos i de tons de tota mena em sento per dins que soc racista, doncs no em sé imaginar la resta. Potser ho soc i punt. I soc un racista a qui també li fan molta, però molta, por, els racistes. Els que imiten el mico, els que se’n proclamen a doll i a mà alçada. Els que farden de ser-ho i en fan campanya. No com jo, que m’ho dic amb la veu encongida. Com soc jo? I mentrestant jo intento superar la meva por, preservar el meu espai i compartir-lo. I ells? Si dius «ells» ets racista? Potser millor no dir res i seguir callat i en silenci i amb por i amb prejudicis com fins ara pensant que no és prudent agafar una columna de diari i escriure a plena llum del dia d’un diumenge i confessar compungidament que (potser) soc racista. I tu? I nosaltres?