Volem cabirols manresans

Animals que fins fa quatre dies havien desaparegut dels nostres boscos i que els havíem d’anar a veure al Rioleón Safari s’han convertit en plagues que ningú no sap com gestionar. El cas del seglar, esdevingut un problema gravíssim, és especialment xocant: té unes enormes possibilitats gastronòmiques, i està molt present (i oblidat) en la cuina tradicional, però en comptes de buscar la manera que la seva carn sigui explotable i es converteixi en un valor, com passa a Itàlia, les administracions no troben altra manera d’afrontar la seva sobrepoblació que caçar-los massivament i llençar-los a l’abocador, veritables carnisseries que ofenen qualsevol sensibilitat ecològica i que, a més, no serveixen de res.

I darrere del senglar, el cabirol, el nou gran problema. En el seu cas, a més, seria molt imprudent organitzar-ne matances a gran escala, perquè l’opinió pública reaccionarà molt malament a les imatges de dotzenes de bambis morts en piles de carn sanguinolenta. Els cabirols no són com els senglars; dels senglars no se’n fan peluixos. Al pas que anem, si no volem que els matin, cada català s’haurà d’endur a casa un senglar i un cabirol i tenir-los com a mascotes. Ben pensat, com a mínim aquests no amargarien la vida dels veïns bordant o udolant.

Mentrestant, un cabirol preciós assenyala un camí a la finca de la Fàbrica Nova de Manresa. L’Ajuntament podria animar aquest exemplar manresanitzat a portar tota la família i podria muntar en una torre de l’edifici un punt d’observació -la torre dels cabirols- que segur que seria celebradíssim pels manresans. Al pas que avança el projecte de la UPC hi hauria temps de veure’ls bé i de posar nom als fills i els nets, tots manresanets.