Parèntesi

En Messi no torna al Barça i això suposa una tragèdia nacional. L’ordre dels titulars canvia i, tot d’un plegat, temes com les violacions en grup per part menors a altres menors, la destrucció de la presa de Kakhovka, enmig de la guerra d’Ucraïna, els capítols del culebrot de la Llei ‘només sí és sí’, el desastre de Rodalies a Catalunya o l’evolució dels preus de la llum queden ofegats entre la testosterona que ja impregna l’ambient en vistes a les eleccions generals del 23 de juliol.

Una està més o menys acostumada a sobreviure entre titular i titular però, darrerament, l’instant de connectar la ràdio de bon matí em genera certa angoixa: i és que cada dia costa més processar la quantitat i envergadura de les males notícies que ens envolten, repetides, ampliades, comentades i debatudes des de tots els angles possibles. I em provoca una necessitat imperiosa de fugir, sense atendre raons, i no escoltar res més ni ningú; són només uns segons que m’empenyen a obrir la porta de la desconnexió total amb el món, amb un únic pensament recurrent: no podria parar tot plegat una estona?

No podríem fer un parèntesi per processar, analitzar i actuar de manera útil, efectiva i beneficiosa per a tothom? Ja fa massa temps que tots esperem respostes abans d’haver acabat d’escoltar el final de les preguntes i que demanem solucions a problemes que no s’analitzen en tota la seva magnitud. Tenim pressa: les hores, els minuts i els segons ens cremen i volem per damunt del present mirant contínuament endavant, sovint, sense pensar. El nostre dia a dia s’ha convertit en l’observació distorsionada d’un paisatge que passa a tota velocitat del qual en retenim imatges desdibuixades, sense definició ni detall. Ni falta que ens fa.

Vivim amb la perspectiva que ens ofereixen les puntes de l’iceberg dels conflictes, desastres i tragèdies d’un món que, més enllà de la superfície, està col·lapsant des de la base. Hem de buscar la manera d’aprofundir, traspassar el límit de la superfície i obrir els ulls a tot allò que queda amagat sota l’aigua. I per fer-ho bé, hem reduir la velocitat i donar una oportunitat al temps i a la perspectiva.

Dies enrere escoltava les paraules del ja desaparegut escriptor i humanista José Luis Sampedro en les quals posava de manifest la necessitat de recuperar el pensament reflexiu, que només és possible en les persones educades per a pensar i per a raonar. Però la raó necessita de certs ingredients com el coneixement, l’anàlisi i el temps necessari per a conjugar-los, per construir un criteri propi que, confrontat amb el de moltes altres persones, ens permet fer un diagnòstic col·lectiu i obrir els ulls a tot allò que la pressa oculta.

El pensament reflexiu requereix d’un esforç personal, sovint incòmode i molest. Utilitzar el temps per aprendre, reflexionar i construir un criteri propi està passat de moda perquè, el que es porta ara és això: deixar-se portar, deixar-se dir i deixar-se fer. Deixar que el temps se’ns mengi a cop de titular mentre consumim el nostre temps a tot drap, passant de puntetes per la superfície. Potser sóc pessimista o potser només caldrà que deixi d’escoltar la ràdio i llegir les notícies. Faré un parèntesi per pensar-ho.