Aquesta setmana, en un article a El Periódico, l’escriptor Juan Tallón es preguntava sobre la fi dels passadissos. Es referia als dels pisos, ja que la tendència actual consisteix a construir habitatges sense corredors per aprofitar millor el poc espai. En el meu record, la meva percepció d’infant de barriada era que només les famílies amb possibles disposaven de passadís, de tal manera que, per a mi, aleshores, aquest detall era revelador d’allò que, malgrat que avui el concepte es consideri antiquat, continua existint: la diferència de classes. Al barri, poques eren les cases amb passadís. Naturalment, aquests veïns van ser els primers a tenir cotxe, bidet, tele i nevera. Confesso que sentia enveja. A casa, per no haver-hi, no hi havia ni rebedor. A les cases amb passadís els amics afortunats podien jugar-hi a futbol, fer-hi curses de patins de rodes i escenificar-hi grans combats amb batallons de soldats americans d’infanteria enfrontats a una multitud d’indis arrencacabelleres. A falta de corredors, els altres comptàvem amb el fanguissar del carrer, els terrats de roba estesa i extensos blatdemorars, ara erms o edificats. De més grans vam descobrir altres passadissos, menys atractius. Els passadissos castrenses de l’escola, que transitàvem en fila índia i servien per expiar-hi les faltes d’urbanitat els castigats; els freds corredors d’hospital, amb un patiment turmentós darrere cada porta. A les pantalles del cinema, els passadissos sempre conduïen a la gola del llop, i a les novel·les, al lavabo, invariablement situat al fons a l’esquerra. Com tantes i tantes altres coses, els vells passadissos de sempre de mica en mica han anat desfilant calladament cap a l’oblit, sense esqueles, absoltes ni rèquiems. Mai no sabrem on, quan i com la humanitat va construir el primer passadís de la història.