Alba de Vic, escrivana professional del segle XI

A l’edat mitjana, especialment si parlem d’abans de l’any 1000, l’alfabetització era molt escassa i, per a les dones, quasi nul·la. A les més afortunades, si eren de família bona i que valorava la cultura se’ls podia deixar aprendre a llegir per poder resar. Però ensenyar-les a escriure, ja es considerava perillós. Ho veien així: les lletres eren més perilloses per a les dones que les espases i llances per als homes.

Amb tot, sempre hi ha excepcions que són les que confirmen la regla: un inventari de l’any 971, de la catedral de Vic, fet per Tània Alaix i Jesús Alturo, ens fa sabedors de l’existència d’una monja, de nom Riquell, que havia demanat en préstec un llibre a la catedral de Vic. Poca cosa sabem més d’ella però segur que devia tenir una formació força superior a la mitjana. 

Perquè les dones sempre han llegit. I si a l’edat mitjana ho feien més els homes perquè ells tenien més possibilitats, ara, hem de dir que tots els clubs de lectura els aguanten i tiren endavant les dones.

Si ens avancem ja al segle XI, podem trobar la cèlebre Alba de Vic, filla de Guibert i Guilla. Ell era un gramàtic procedent de la belga Lieja que s’havia establert a Vic, on va exercí un magisteri eficaç a l’escola diocesana. El matrimoni va tenir tres filles i tres fills. I el pare, de mentalitat molt oberta, va donar formació i cultura tant a fills com a filles. Alba, que havia après a llegir i a escriure de molt jove, tenia una excel·lent cal·ligrafia i dominava el llatí. Per això treballava d’escrivana professional.

I d’ella es conserva el primer document de validesa legal, del 16 d’abril de 1044, escrit per una dona del que avui anomenem Catalunya. Escrit en una bella cal·ligrafia, és un document sobre una compra que ella i el seu marit van fer.

Alba estava casada amb Jobert i vivien a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer. També varen tenir tres filles i tres fills.

Quan Alba escriu aquest text, es calcula que devia tenir uns trenta anys. I va voler que hi constés que ella l’havia escrit del seu puny i lletra. I com diu Alaix: «En una perfecta escriptura carolina i signat amb unes majúscules del tipus librari esplèndides».

El text, en llatí, introdueix algunes paraules en català: «era», «casals», «puió» (puig)... Això no és en absolut senyal d’ignorància; és que als documents de l’època, s’escrivien en llatí les parts formulàries i, les parts substancials, quan les havien de menester per fer-se entendre millor i per a que quedés ben clar a què feien referència, ja es feien en català. 

Però el 1063, quan es va morir el seu marit, no va poder signar el testament perquè estava malalta. 

I és que quan les dones tenen les mateixes oportunitats que els homes, oi que ens quedem curtes si diem que podem fer tant com ells? Perquè malgrat tantes i tan adverses circumstàncies, Alba va ser una gran professional documentada ja al segle XI. I Riquell al segle X. Què hauríem pogut fer si se’ns hagués tractat com a iguals?