Del vell al nou cremallera

Poc es pensava Rossend Camats, el 12 de maig del 1957, dia que l’antic tren cremallera de Montserrat va fer el seu últim viatge, que 46 anys més tard tornaria a veure des dels finestrals de casa seva com un tren, ja en versió del segle XXI, s’emparrava de nou desafiant els forts pendents que separen Monistrol del monestir. Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Rossend Camats ara fa vint anys per a una edició especial que aquest diari va publicar amb motiu de la inauguració, l’11 de juny del 2003, del nou cremallera. Ell era un dels pocs maquinistes que ja en aquell moment quedaven vius de l’antic tren montserratí, i explicava amb grans dosis de nostàlgia que encara tenia ben present a la memòria, malgrat havien transcorregut ja quatre dècades llargues, el dia del tancament. «Va ser trist. El cremallera era una família i allò era tota una vida trencada», rememorava. Camats hi va dedicar 15 anys de la seva vida, els darrers 15 anys de la història del vell cremallera i en va conduir una màquina fins al darrer dia. I malgrat havia passat gairebé mig segle, afirmava convençut que si llavors li haguessin posat al davant la màquina que havia portat «la tornaria a posar en marxa sense cap problema». Tot i que de cada mot se li desprenia la melangia, assegurava que era «una feina dura, molt dura, perquè fèiem més hores que un rellotge». 

Tot i que gairebé tan bon punt va tancar l’antic servei ja es va començar a parlar del seu reflotament, i, quan va ser desmantellat, de la seva recuperació, durant quatre dècades va semblar més un anhel de somniadors que no pas un objectiu sòlid. El propòsit no es va accelerar ni va agafar fermesa a final dels 90, fruit sobretot del desig d’un Jordi Pujol que volia posar amb estilogràfica daurada les últimes rúbriques al seu llegat presidencial. I vet aquí que, com qui no vol, s’acaben de commemorar vint anys del nou cremallera. Un tren que, com desprenien les paraules de Rossend Camats, per la seva història precedent va molt més enllà d’un simple servei de transport. És un símbol més d’un espai de referència religiosa, natural, cultural i social. També en aquella edició especial de fa vint anys recollia el testimoni de l’historiador castellvilarenc Joan Masats, el primer que va fer un llibre del cremallera. «Generava un dinamisme especial, una vida al seu voltant, per la forma de funcionar, pel grup que formaven els treballadors, per les romeries», recordava. I sentenciava: «no podia ser que aquell tren desaparegués per sempre més». En cada viatge del nou cremallera hi ha alguna cosa més que un trajecte. Hi ha el testimoni d’una història centenària.