Una nova societat

Manresa ha doblat, en vint anys, el percentatge de la seva població que ha nascut fora de l’Estat. De menys de vuit mil persones quan va començar el segle, a gairebé setze mil a hores d’ara, un 20% de la població. Si hi afegim els joves nascuts aquí i fills d’immigrants, la proporció de ciutadans amb orígens familiars i culturals forans és molt més alta. No és una situació anòmala. Aquesta és avui no pas la societat manresana, sinó la catalana i, de fet, l’europea. En el cas d’Espanya, a l’evolució normal de la demografia al món occidental s’hi va afegir l’efecte crida creat per la turboeconomia de la bombolla immobiliària creada per la legislació neoliberal aprovada pel PP. Que els més partidaris d’acabar amb les regulacions públiques siguin els que ara més es queixen oculta un gran cinisme. L’arribada ràpida d’un gran contingent de població estrangera és un gran desafiament per a la cohesió social i per a la llengua catalana, alhora que és la llavor de la ultradreta. Però és la garantia contra l’envelliment, tan alarmant a Manresa, i renova el mercat laboral de forma imprescindible. La immigració és necessària. Només cal respondre-hi bé fent-ho bé. Ho estem aconseguint només a mitges.