Malta, records culturals catalans

Avui parlarem de Malta. Estat independent des del 1964 i un dels més petits dels 27 que formen la Unió Europea. Amb 316 km2 i 518.600 habitants. País format per un arxipèlag al mig de la Mediterrània, amb l’illa predominant d’idèntic nom, dues de menors, Gozo, Comino i petits illots.

Els primers vestigis de poblament s’hi retrotreuen als quasi 4.000 anys abans de Crist, quan prehistòriques tribus procedents de Sicília hi aixecaren impressionants vestigis arqueològics com Hagar Quim i Ggantija.

Malgrat la petitesa i l’isolament territorial, té el privilegi històric d’haver constituït un pol d’atracció on gradualment s’hi establiren i ensenyoriren pluralitat de civilitzacions, deixant-hi totes la pròpia petjada cultural. Fenicis, romans, àrabs, normands, catalans, castellans, italians, francesos i britànics, que ja és dir.

Per sota aquesta incessant superposició de noves cultures, un innegable sentiment de permanència es consolidà a Malta, amb molta més fermesa que a la resta dels països europeus. Em refereixo a l’esperit cristià que encara ens fa veure emplenades les incomptables i lluminoses esglésies.

Aquesta accentuada herència cristiana té dos moments històrics decisius. El primer l’any 60 d.C. amb l’arribada i fecunda predicació de Sant Pau. Així com, a l’any 1530, amb la cessió de Malta per l’emperador Carles V a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan que, després de les Croades, havia estat expulsada de Terra Santa pels turcs. Aquesta cessió comportava per a l’Orde, a banda de l’exercici de les inherents missions hospitalària i defensiva, el deure de lliurar anualment a Carles V un falcó maltès de caça degudament entrenat.

La presència dels Cavallers a Malta es mantingué quasi tres segles fins a la conquesta de Napoleó l’any 1798. La llarga permanència de l’Orde propicià la concurrència dels dos processos esmentats. Per un costat, la ferma consolidació del Cristianisme. I per l’altre, la presa de consciència i rigorosa defensa de totes les herències lingüístiques rebudes.

En efecte, els Cavallers de l’Orde, amb absolut respecte a la multi-nacionalitat lingüística dels seus membres, els distribuïren en 8 «llengües» segons la seva procedència (Provença, França, Itàlia, etc.) i emplaçades en un «alberg» o quarter propi on residirien. No cal dir que a l’alberg o casa d’Aragó es mantingué sempre viu el nostre idioma i que entre els grans mestres de l’Orde hi tinguérem 4 preclars catalans com Rafael i Nicolau Cotoner, Ramon Perellós i Ramon Despuig.

Cal no oblidar tampoc l’ocupació catalana de Malta des del 1283 fins el 1412 originada per la conquesta de Pere II, Gran rei de la corona d’Aragó i comte de Barcelona. Sumant aquest període amb l’abans esmentat dels Cavallers de l’Orde, són quasi cinc els segles de presència a Malta de la llengua catalana.

Avui, en la Malta independent són cooficials les llengües anglesa i maltesa. A banda d’això cal no negligir l’aparició, cada vegada més freqüent, d’estudis sobre l’aportació lingüística catalana a la llengua d’aquella nació. Fins al punt que erudits com Pere Alzina i Jordi Bilbeny arriben a la respectable conclusió que més de mil paraules malteses tenen arrel catalana. Moltes amb idèntic lèxic en un i altre idioma (com accident, brillant, barber, ferm, serp, etc. O altres, de grafia mínimament alterada d’una a l’altra llengua: com bankett per banquet; buskett per bosquet, etc. I no cal dir de cognoms maltesos com Soler, Montfort, Cardona, Mas, Abella, Pujol, etc. I especialment pel què fa a molts noms de plantes i ocells.

Una segona i recent visita a Malta amb l’Associació d’Ex Parlamentaris, que conclogué a la «Casa de Catalunya», avui Ministeri d’Economia, resultà especialment interessant. Cal pensar que algun proper contacte maltès amb el nostre Casal d’Europa pugui generar repercussions alliçonadores.