Acabem de celebrar Sant Lluís i Sant Joan. Demà Sant Pere i Sant Pau. El mes que ve Santa Cristina, Sant Jaume, Sant Joaquim, Santa Anna i Santa Marta. I de tota la vida que la Festa Major de Manresa era per Santa Rosa i Sant Ramon; el 30 i el 31 d’agost. No sé per què, el dia de la meva patrona, van traslladar-lo al 23. El cas és que des d’aleshores, a les Roses, ens feliciten dues vegades. Moltes gràcies! Recordo el padrí Jaume que cada 25 de juliol s’asseia al costat del telèfon a esperar les felicitacions dels amics i de la parentela. «Ets la primera de picar! Matinera!», et deia a les vuit del matí. I si trucaves al vespre, després d’agrair-te el record, et feia la llista de tots els qui li havien desitjat per molts anys. Perquè abans tots dèiem per molts anys. I l’homenatjat responia: «En vida teva! Sí, sí…! M’ha picat la tieta Isabel, el tiet Tomás, els de Cal Sàlvia… també ha vingut la Madalena i ha portat un pa de pessic. Només falta la Lola i ja haurà picat tothom!». Tot i que encara queda algú que manté el costum de la telefonada, el cert és que el whats ha guanyat la partida. Avui que escric és Sant Joan i els grups de whats treuen fum: «Felicitats, Joan! Moltes felicitats, Joana! Felicitacions! Per molts sants!» I altres variants que em fan un mal d’ulls i d’orelles de cal déu. Quan vam decidir de no fer servir el nostre genuí per molts anys? Desitjar per molts anys no vol dir «que facis molts anys» sinó que «ho puguis celebrar molts anys». I «en vida teva» expressa el desig de poder-ho continuar celebrant plegats. Felicitats és un calc del castellà. En català no existeix. Si no anem alerta, aviat parlarem una variant dialectal cada vegada més extensa: el catanyol. M’entristeix enormement constatar que el català va perdent pistonada. I la poca consciència de tots plegats de preservar un català genuí. Terrabastall o esbarriar són mots preciosos que, o els diem nosaltres i els fem circular, o aniran de cap a la paperera de la història. S’ha parlat molt dels motius per ser independentista. Hi ha qui ho és per la butxaca. Confesso que servidora seria indepe –com vaig sentir a dir una vegada al sociòleg Salvador Cardús– encara que em costés calés. Vull un estat en forma de república que defensi la nostra cultura, la nostra llengua, les nostres tradicions. Que defensi qui som. El nostre tarannà i la nostra manera de ser al món. I de dir-lo. I dir per molts anys és la manera genuïna dels catalans de felicitar els sants i els aniversaris. Dir-nos per molts anys és una manera de dir que som catalans. Perquè qui canvia Castelló per Castellón de la Plana ho té claríssim. Arribar i moldre. Tenir cura de la parla és tenir cura de la nació. És tenir cura de nosaltres mateixos. Prenem-ne consciència, si us plau! I per molts anys per demà a tots els Peres i Paus!