Petits gestos de canvi

Laura Serrat

Laura Serrat

Davant la falta de celeritat d’empreses i governs per reduir els residus plàstics que generem, sorprenen iniciatives locals com la de l’Ajuntament de Solsona, que, recentment, ha iniciat una campanya sota el lema Reutilitza en la teva compra amb la idea d’incentivar l’ús d’elements reutilitzables per a l’envasat o el transport d’aliments a partir de 530 lots formats per una senalla de palma i tres carmanyoles hermètiques de plàstic reutilitzable que es distribuiran als ciutadans de forma totalment gratuïta.

La mesura va en consonància amb la nova llei estatal de residus que ha entrat en vigor aquest 2023 com una gran aposta per millorar la gestió dels residus i evitar les sancions de la UE pel baix nivell de recuperació de les deixalles municipals a Espanya. Entre les grans novetats de la normativa, destaca la gravació de l’ús del plàstic amb un tipus impositiu de 45 cèntims per quilo que afecta caixes de plàstic, envasos, cintes d’embalatge o films, així com la prohibició de comercialitzar diversos elements d’un sòl ús, com ara bastonets de cotó, coberts, escuradents o pals per subjectar globus, entre moltes altres mesures que afavoreixen la reducció dels residus plàstics no reutilitzables.

La nova normativa suposa un canvi cap a positiu, tenint en compte que afecta tant a fabricants com a distribuïdors, i genera un nou marc legal que convida a reduir l’ús dels residus plàstics. No obstant això, la llei té poc efecte si l’observem des d’una perspectiva global, ja que sovint en el mercat internacional encara continuen prioritzant els interessos econòmics per sobre de qualsevol legislació. Ho va posar de manifest el reportatge Insostenible, rere la brossa, un documental d’investigació sobre el tràfic de residus que es va emetre al Sense Ficció de TV3 que va revelar el fet que no hi ha un control efectiu sobre el trànsit de residus que viatgen per tot Europa i que és un negoci liderat per màfies que s’escapen del control dels governs, fet que acaba portant abocaments il·legals a casa nostra.

Davant d’aquest escenari, és inevitable plantejar-se fins a quin punt cal traslladar la responsabilitat al consumidor, ja que malgrat que ens esforcem a reduir els residus que generem hi ha poders que s’escapen del nostre control i que, de moment, dificulten que els petits gestos que puguem fer com a ciutadans capgirin l’escenari de crisi mediambiental en què estem submergits. L’aposta de Solsona per reduir els residus plàstics representa només la convicció d’un petit ajuntament que, malgrat tot, confia en el fet que les coses poden canviar. Potser, encara que el camí sembli complicat, la gran revolució comença per creure que el canvi és possible.