Guanyar perdent

Vivim en un món en què imperen les aparences. Un univers que gira al voltant d’un aparador on s’adulen èxits i s’ometen fracassos creant un escenari en què és difícil distingir la realitat de la ficció. Un lloc on el que havia de ser segur potser no ho és tant i on te’n pots adonar que tot allò que et pensaves que era veritat guarda uns quants matisos. I és que dins d’una mateixa història s’hi amaguen tres relats, el meu, el teu i el que veritablement va ser. Tres versions d’un mateix conte interpretat, viscut i posteriorment relatat a partir d’unes emocions molt concretes que normalment acostumen a distar bastant dels fets.

Tan senzill, complex i apassionant alhora... Tan cert, autèntic i genuí com la vida mateixa.

I és que és quan ens trobem cara a cara amb l’eterna paradoxa de raó versus emoció quan afloren la por i la incertesa per recordar-nos que som molt més fràgils del que realment ens sembla i del que dia rere dia ens entossudim a aparentar.

Separem el que és personal del que és professional tot projectant una imatge que respon més a les normes dictades socialment del que se suposa que «ha de ser» que no pas al que nosaltres realment volem que sigui. Dividim sense adonar-nos que ens vencem. I ens carreguem amb culpes i pors extres totalment innecessàries que ens coarten i frenen.

Quantes vegades hem fet llenya de l’arbre caigut? Quants cops no hem saltat per por de perdre? Quantes oportunitats hem deixat enrere al llarg del camí?

És clar que viure és prendre partit i que cada decisió que prenguem implica una renúncia més o menys conscient a tot allò que podria haver sigut i que ja no serà. El que no ens expliquen (i és molt important que identifiquem i tinguem en compte) és que més enllà del blanc i negre hi ha una infinitat de colors, tons i contrastos que ens hauríem de permetre transitar.

I és que la semàntica és molt més poderosa del que a priori podríem arribar a pensar. Les paraules que fem servir per etiquetar determinades coses ens condicionen la forma de viure-les. D’aquí que sigui tan rellevant veure quina història que ens estem explicant (i creient) per veure quins factors hi intervenen i així alliberar-nos de la condemna a repetir-la una i altra vegada.

Si bé és cert que els grans aprenentatges acostumen a néixer dels grans fracassos, m’agradaria pensar que, amb el temps, aprendrem a transitar aquests dols i pèrdues d’una forma diferent una mica més pacient i amable. Fent-nos la vida un puntet més fàcil. Escoltant-nos i respectant-nos tot sabent que és a nosaltres mateixes a l’única persona a qui hem de donar explicacions. I és que a vegades està bé no estar bé. El dol sempre dol i deixar anar fa mal. Una part de tu se’n va i amb ella també marxen expectatives, somnis i metes. És lícit plorar allò que ni que fos per un instant va fer-te sentir. I és necessari creuar aquestes tempestes tot sabent que algun dia no gaire llunyà les veurem com al motor de canvi i impuls que ens han permès construir-nos com la persona que volem ser.