Optimisme davant el 23-J

Dos detalls per a l’optimisme. Primer: no paren de créixer les opinions favorables a la participació en les eleccions de diumenge que ve, amb el mateix convenciment que els que tenen decidit abstenir-se mantenen l’actitud (els del vot nul amb la papereta de l’1-O també semblen irreductibles), la qual cosa demostra que l’independentisme està viu, i ben viu, malgrat la insistència dels socialistes redemptors que Catalunya ja no és el que era gràcies al seu esforç pacificador. Ja s’ho trobaran, ells que també saben com és allò de travessar el desert. Perdre la memòria sí que els hauria de fer por, i no la resiliència d’una nació enfront dels qui la volen anorrear. El desconcert independentista fa anys que dura i és en el debat, la discrepància, el caïnisme visceral per l’hegemonia política on s’evidencia que hi ha molt camí per córrer i ningú no defuig el repte. Tant debat a les xarxes, a les tertúlies, a les reunions socials i familiars sobre el que s’ha de fer el dia 23 (votar, no votar, amb el cor, amb el cap, amb l’entrecuix...) demostra que ningú no està content amb el que té, ni amb el que li prometen o el que veu venir. Això vol dir inquietud i no pas menyspreament, com s’ha vist aquesta setmana amb la reacció generalitzada contra les agressions a la llengua perpetrades des del País Valencià, Balears i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La unanimitat en el rebuig és el segon detall per a l’optimisme que anunciava al començament. D’una banda, es constata que els llops no deuen ser tan animals com ens diuen perquè no han fet cap foguera amb les publicacions que diuen fomenten el «separatismo», i es limiten a fotre el català «al carrer!». Ho fan amb tota la mala intenció, però ignoren que és al carrer on el català ha de ser viu. I a les escoles catalanes, on el TSJC fa temps grapeja amb el consentiment del Govern espanyol de torn, guanyi qui guanyi les eleccions, fidel al manament d’acabar amb el català com a senyal d’identitat d’allò que dèiem: una nació que no es vol deixar anorrear. Un tercer detall de torna per a l’optimisme: ja ens podem treure del cap que els socialistes faran avançar Catalunya en la direcció que molts desorientats voldrien. Ni el ministre de Cultura, Miquel Iceta; ni el d’Universitats, Joan Subirats, ni la de Carreteres i mobilitat, Raquel Sánchez; ni la presidenta del Congrés i candidata Meritxell Batet; ni el president in pectore Salvador Illa i companyia han fet res de bo, ni faran, per defensar el català i Catalunya com a nació. Per tant, cal tenir molt clar que, diguin el que diguin, el 23-J no s’acaba el món i sobraran motius per a la revifada. Agafar aire és important, això sí.