Un cotxe de segona mà

Ales eleccions americanes de 1960 el partit demòcrata va fer uns cartells amb la imatge de Richard Nixon, amb una pregunta demolidora: li compraria un cotxe de segona mà a aquest home? El llenguatge no verbal que destil·lava la fotografia feia una flac favor al candidat, que era justament el que pretenien els que havien creat la campanya per denigrar-lo.

Després del cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, que es van tractar de mentiders reiteradament, es podia haver fet la pregunta del cartell de Nixon amb una foto dels dos candidats. El problema és que cap dels dos líders semblava interessat en vendre el cotxe de segona mà, sinó que tots dos pretenien impedir que el contrincant vengués el seu.

Aquesta manera de fer no és exclusiva del PSOE i del PP, sinó que tots els partits fan el mateix. Ho podem veure als mítings, a les entrevistes, als missatges a les xarxes socials. Sembla com si el missatge que interessa transmetre sigui: no compri un cotxe usat als altres candidats, perquè l’enredaran.

El més normal seria que fessin propostes amb els objectius de cada partit per a la propera legislatura i poder fugir d’aquest soroll eixordador que només permet sentir que el cotxe que ens volen vendre els altres farà figa així que arranquem.

Estem immersos en una campanya superficial en què l’estratègia pot arribar a disfressar la ideologia i això pot provocar que algú compri el cotxe de segona mà a un venedor que semblava seriós, però que en el moment de la venda no li va explicar tota la veritat del vehicle que li venia i que potser, fins i tot, li va dir alguna mentida.