Genocidi lingüístic

Cal que comencem a dir les coses pel seu nom i parlar clar i català: l’Estat espanyol vol eliminar les llengües no castellanes del seu territori i recloure-les a l’àmbit bàsicament privat o folklòric, com en els millors temps del franquisme. I a la llarga que acabin desapareixent. Això té un nom: genocidi lingüístic. Després d’anys en què els governs han anat marejant la perdiu dient formalment i hipòcritament que respectaven la diversitat lingüística i que aquesta era una riquesa cultural, però posant-hi sempre entrebancs amb l’excusa de «la lengua común en la que todos nos entendemos», finalment la realitat és clara: no s’ha demanat mai l’oficialitat del català a la Unió Europea, s’ataca judicialment la immersió lingüística escolar, dificultats cada vegada més grans per normalitzar la llengua en llocs oficials de l’administració, nul·la promoció i atacs a la seva unitat als territoris que li són propis…

A més, la puixança de la dreta espanyola augura que aquest atac per terra, mar i aire anirà a més i serà més descarat encara. Precisament, una notícia esperpèntica dels darrers dies ha estat l’oferta pel nou regidor de Vox a Borriana (Castelló) que ha vetat les subscripcions, a la biblioteca pública, de revistes en llengua catalana com Cavall Fort, El Temps o Enderrock, entre d’altres. La construcció de la identitat espanyola s’ha fet del segle XVIII ençà amb la base castellana, això queda clar i ha estat ben estudiat per diversos historiadors. La proposta que tothora ens fan és que ens espanyolitzem de cop o de mica en mica. Però aquest és l’únic camí que ens proposen, ho mirem com ho mirem. I des de ponent, tots van en la mateixa direcció. Creuen, per altra banda, que la repressió contra el procés d’emancipació nacional catalana els ha anat prou bé i pensen que ara és el moment de reblar el clau.

Però la realitat és prou tossuda. Com ja s’ha dit, allò que s’aconsegueix per la força, només es pot mantenir per la força. I aquesta, si no assoleix l’objectiu de manera definitiva, també té data de caducitat. Però mentrestant ens hem de mantenir ferms i afermar també, com fan ells, la nostra identitat, el nostre univers cultural. En el cas de la llengua hem de fer-nos especialment forts, gens claudicants. Fa uns mesos Míriam Martín Lloret ens va oferir un llibre amb pautes molt concretes, amb un punt d’humor, per desacomplexar-nos i parlar a casa nostra sempre la llengua del país, que és el català. Es titula Teràpia lingüística, editat per Ara.

És a dir, que convé d’entrada defensar-nos i passar ràpidament a l’atac de manera natural. Si seguim per aquest camí de submissió nacional malament rai. Cada vegada sembla més evident que l’intent de transformar, des d’aquí, Espanya és utòpic perquè, utilitzant una expressió nostrada, als espanyols «de la ceba» -que són majoritaris- ja els està bé el panorama actual. Encara més: els repugna i els molesta en gran manera la diversitat i troben natural combatre-la en tots els fronts.

No es tracta, doncs, de desanimar a ningú. Ben al contrari, de motivar-nos per donar, ara sí, un cop de timó per recuperar la iniciativa i poder viure, en aquest món tan divers, tal com som i volem ser. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles!