Valors de còmic

La setmana passada perdíem el Francisco Ibáñez, creador d’històries, dibuixant i pare dels personatges més ingenus i maldestres que ha pogut conèixer la humanitat. Amb Ibáñez vam aprendre a riure de moltes de les misèries de l’ésser humà i, alhora, a ser empàtics amb els comportaments i reaccions de moltes persones.

Amb Francisco Ibáñez era possible no riure enmig del caos i del desastre i vam descobrir que encara que les coses no acabin bé, ben acabades estan i que la vida continua. Eren molts es disbarats que es vivien a l’emblemàtic número 13 de la Rue del Percebe, situacions que el cap d’aquest creador d’històries es treia del barret i portava fins al límit per fer-nos riure. I rèiem de coses que nosaltres llegíem en el marc de la més estricta ficció, des de ben petits, però que Ibáñez explicava posant de manifest les vergonyes nacionals (interpreteu el terme des de la perspectiva amb la que us identifiqueu millor: la catalana o l’espanyola). Perquè de vergonyes i vergonyetes, n’hi ha per repartir a tort i a dret. El problema principal és que aquells que s’haurien de sentir interpel·lats es queden igual.

Fent l’exercici d’intentar posar-me en el lloc dels altres -i depenent del meu humor- hi ha dies que penso que realment hi ha persones que no descodifiquen segons quins missatges o no entenen segons quines convencions socials o normes mínimes d’educació i civisme; d’altres però, acabo convençuda que tots plegats som una colla d’egoistes mal educats que anem a la nostra. És la postura més còmoda: mirar la vida des de la perspectiva del jo i la resta del món que ocupi l’espai que quedi.

En trobem casos a diari i no cal fixar-s’hi gaire, perquè són de jutjat de guàrdia. El més flagrant de les darreres setmanes ha estat al metro de Barcelona. Curiosament, la majoria dels mortals no interpreta que els seients de color gris o vermell són seients reservats per a persones que tinguin especials dificultats de mobilitat. Quantes dones en avançat estat de gestació i de persones grans veig cada dia dretes, enmig de la llauna de sardines que és aquest transport a les hores punta, o persones amb cotxets de nadons que s’han de posar com poden enmig dels vagons perquè l’espai habilitat per a ells està ocupat? Doncs la gent no és mou. I no és que no se n’adonin perquè no aixequen el cap de telèfon -que això també- sinó que, quan alcen la vista, s’ho miren i es queden igual. Ah! I no els diguis res, perquè encara en pots sortir malparat.

He vist escenes realment vergonyoses: de persones grans, de persones amb discapacitat fins i tot, demanant a una persona asseguda en un seient o espai reservat que, si us plau, l’alliberin. I l’ocupa en qüestió resistint-se protestant i aixecant-se amb el rictus ofès. Quina mena d’educació i valors hem rebut la gent? Perquè no estic parlant d’un perfil concret, sinó d’individus de totes les edats i condició, i d’ambdós sexes, que exhibeixen lliurement la seva descaradura i males formes sense que ningú els pari els peus.

Em nego a creure que la majoria dels mortals haguem estat mal educats pels nostres pares i que els nostres cercles de relacions, al llarg de la vida, no ens hagin transmès en algun moment uns valors mínims de solidaritat, generositat, proïsme i deferència. Això és barra pura i dura: tothom sap quines són les normes de convivència però no ens dona la gana d’aplicar-les, especialment quan allò que et toca és aixecar-te d’un seient reservat. I això passa amb els seients i amb moltes més coses a la vida, en general.