Campus Rafa Martínez

Fa una setmana acabava al municipi d’Artés el quinzè campus Rafa Martínez, de bàsquet és clar, i per a mi va ser el darrer, no com a participant, perquè fa anys i panys que no tinc edat per apuntar-me a aquest tipus d’activitats, sinó que hi he assistit com a mare. En aquests 15 anys hi hem participat en força edicions, no sé dir quantes exactament, perquè el temps passa a una velocitat que intento mirar enrere i no recordo el primer cop, però no oblidaré el darrer. Com no oblidaré l’última vegada que vaig ser a la festa de primavera de l’escola de primària, ni tampoc la darrera vegada que he assistit a la graduació de quart d’ESO. Perquè al final tot són etapes que inexorablement passen i que només ens queden en la nostra memòria i a la memòria del mòbil, ja que mirem d’immortalitzar aquell darrer moment. I acabem tenint centenars de fotografies, la majoria de les quals no valen ni aporten res. Del Campus d’Artés també n’hi ha de fotografies, imatges fetes amb drons i tot el que us pugueu imaginar, però les imatges no ho poden recollir tot, o potser sí, tot depèn de qui faci la fotografia i del que hi vulgui transmetre. Jo no sabria fer la fotografia que em permetés fer arribar a qui la mirés el que és un campus com aquest. Ras i curt, podem dir que, simplement, és un gran Campus. I el tenim aquí, a la comarca del Bages, feu important de bàsquet, tant masculí com femení, i no només per al Baxi, sinó també per a clubs com l’Artés, el Santpedor, La Salle, el Sant Joan o el Navàs. Però, ves per on, és a Artés on, malgrat tenir el rècord aquest any del dia més calorós, hi havia més d’un centenar de nois i noies gaudint del bàsquet, la piscina, el ping-pong, els jocs de taula, gincanes, balls, i tot sense mòbil en tot el dia. Tot això arrodonit amb un bon menjar, tant en quantitat com en qualitat. Sembla fàcil, però no ho és i es necessita molt treball i esforç per dur-ho a terme. Cal cada any trobar els recursos econòmics, garantir que les instal·lacions estaran correctes, tenir el material esportiu, planificar les activitats de cada dia, pensar en quines persones vindran a fer una visita. Aquest any, per exemple, entre d’altres hi va anar en Jaume Ponsarnau. Tot això si es fa és gràcies a persones com en Martin Momotiuk, un argentí-català, com a ell mateix li agrada definir-se, que n’és el pal de paller. No el conec gaire i estic convençuda que si pogués em diria que aquest Campus el fa un equip (i és cert de totes totes, ja que la participació del bàsquet Artés és també molt important), però les coses perquè rutllin, es mantinguin i millorin necessiten d’algú. El Campus d’Artés porta un nom, i no és un nom qualsevol: Rafa Martínez, que no necessita presentacions i que, a diferència d’altres jugadors, no només deixa que s’utilitzi el seu nom sinó que hi participa de manera activa. Està amb els nois i noies, interactua i sempre, sempre amb un somriure. Perquè al final es tracta d’això, que l’esport, i en aquest cas el bàsquet, sigui l’excusa per passar-s’ho bé, per somiar que un dia potser tu també podràs jugar a l’ACB, que potser tu també podràs ser el capità del Baxi, que potser tu també podràs ser el sisè triplista en el rànquing dels millors de la història de l’ACB. Potser sí. Però això no és l’important, ni per al Rafa ni per als que organitzen el Campus, perquè el que aconsegueixen és que tots i cadascun dels participants se sentin, en algun moment, únics i especials. I a mi tan sols em queda donar-vos-en les gràcies. Visca el bàsquet!