Dos desitjos

El motor de l’aire condicionat de la veïna fimbreja com si tingués fred. Miro amunt buscant les llàgrimes que aquests dies cauen del cel. Per veure-les recomanen anar a un punt alt, allunyar-se de la lluminària de la ciutat i esperar. És ara quan hem de veure el que encara no hem vist. Caço moments perduts per acomodar-los dins meu, allà on fabrico records com si fossin capses de galetes. M’han d’ajudar a afrontar l’hivern quan a qui li tocarà plorar, potser, serà a mi enmig d’una foscor que no serà plàcida com aquesta nit d’estiu sinó confusa, plena de preguntes. De sobte temo oblidar el que em vas ensenyar, tot el que he après fins ara i el que hauria de saber però que vaig deixar per a més endavant, refiada i confiada que sempre hi ha futur. I ara no sé si em faria falta haver après més coses ni si trobaré a faltar la saviesa de saber estar, saber fer, saber dir. Hi ha qui pot sobreviure sense caure bé a ningú. 

Soc a casa meva a l’aguait d’un senyal al cel. Ni manta al mig d’un prat verd ni paisatge de somni. Les coses més insignificants també alimenten la poesia. El rum-rum del camió d’escombraries, els mosquits silenciosos que de ben segur em picaran les cames, la màquina de l’aire condicionat que no té intenció d’aturar-se i un atac de singlot exagerat del meu fill petit que, acostumat a viure en la societat de la immediatesa, li sembla estranyíssim tombar-se a esperar que passi alguna cosa que potser no succeirà. És qüestió de ganes. I, sobretot, d’esperança. Aquesta nit espero que plori el cel, que només ho faci ell. I tots els estius es fan presents i s’amunteguen i es barregen les ciutats noves amb els camps de sempre, amb els núvols, els arbres, les pedres, el mar, el restaurant blanc de les voltes, el mocador blau voleiant al coll, el cafè del matí que s’eternitza, s’ajunta i es confon amb l’àpat del dinar. Al temps, només se’l pot enganyar uns quants dies l’any, i els únics dies que es deixa entabanar són aquests. I cada vegada m’agraden més les vacances i cada vegada m’agraden menys els turistes i cada vegada m’incomoda més semblar-ho. I procuro dissimular-ho tant com puc, esforçar-me perquè no es noti.  

 «He vist mai un estel fugaç, mama?». Soc la seva memòria externa, un tros d’història que és només meva. «Em sembla que no», li dic, però, en el fons, desitjaria haver-li dit que sí i explicar-li com va anar. Marxa malhumorat i avorrit perquè l’espectacle promès no arriba. Quan se’n va, un estel fugaç apareix i desapareix al cel. Un instant de llum. Un senyal. No goso moure’m per no espatllar res. I demano dos desitjos per si falla el primer.