Opinió | A FI DE BÉ

Escenaris post 12-M

A poc més d’una setmana de les eleccions al Parlament, les enquestes marquen tendències clares. Per això, tot i que encara hi ha una considerable bossa d’electors que dubten (els quals acostumen a decidir-se a última hora) i malgrat mai es poden descartar noves sorpreses (com el recent assaig d’espantá de Pedro Sánchez), hi ha poques combinacions de govern viables per a l’endemà del 12 de maig. (Parèntesi: no s’entendria que els socis de Sánchez al Congrés no aprofitessin la comèdia cínica i oportunista que aquest ha protagonitzat per a forçar-lo a aprovar les reformes de regeneració de la democràcia que fins ara s’ha resistit a fer)

Bàsicament, si partim de les dades en què coincideixen les enquestes i hi apliquem les lògiques que guien el comportament dels partits polítics, surten 3 escenaris possibles. Però abans de presentar-los, recordem quines són aquelles lògiques. D’entrada, els partits tenen com a objectiu prioritari governar (tant per aplicar les seves polítiques com per disposar de menjadores i de recursos amb els quals mercadejar). També intenten, però, no cometre errors que els impedeixin governar en el futur: el pa per a avui pot ser fam per a demà. Alhora, depenen de la voluntat –i la psicologia– dels líders respectius, amb els seus egos, fílies i fòbies. Finalment, tenen en compte les distàncies ideològiques entre ells (és més fàcil pactar amb un grup proper en les idees que amb un de llunyà) i qui són els seus competidors electorals reals (és més fàcil pactar amb algú amb qui no et disputes votants que no pas amb algú que sí).

Considerant tot això, l’escenari més probable és el d’un nou tripartit PSC-ERC-Comuns: suposaria un cost polític per a Esquerra (les alternatives, també), però li permetria continuar al Govern, o marcar-lo des de fora. El segon, la repetició d’eleccions: no és gens descartable, perquè cap dels possibles pactes és còmode per a ningú. I el tercer, un govern en minoria de Junts i ERC ‘tolerat’ pels socialistes (que en podrien permetre la investidura): per al PSOE, sacrificar Illa a canvi de tenir condicionats els partits independentistes fóra un preu assumible; ara bé, la mala relació entre els líders dels dos partits sobiranistes fa que aquesta fórmula tingui menys opcions.

No és pensable, en canvi, un futur govern PSC-Junts, de la mateixa manera que és poc rellevant el fet que hi hagi o no una majoria independentista al Parlament: no seria una majoria operativa, ni -si ho fos- seria fàcil la seva perdurabilitat.

Així les coses, què podem esperar d’aquestes eleccions? En el millor dels casos, una mica més d’estabilitat en la política catalana -que ja aniria bé-, a costa, però, de perdre influència a Madrid. En el pitjor dels casos, més inestabilitat. Sigui com sigui, estem encara en plena recomposició del sistema de partits català; el futur panorama polític no sabem com serà, però és segur que serà diferent d’aquell al qual estàvem acostumats. Per això les del 12M seran sobretot unes eleccions de transició.