La ciutat desconeguda

Hi ha 20.000 conciutadans «centrals» vivint escampats arreu. Per aquests mons de déu (i dels ateus) hi ha una ciutat sencera amb la meitat de la població d’Igualada o el doble de la de Solsona. I caldria afegir-hi als no inscrits a cap oficina consular.

En Jordi Escudé ho explicava a aquest diari amb les dades comparades i percentils. És interessant observar-ho en algunes comarques a on el fenomen és acusat, incrementant-se molt el darrer any. Soc incapaç de saber si és una bona o una mala notícia. Hi deu haver de tot, però per al conjunt és indefinit saber si és positiu o el contrari.

En l’informe no s’expliquen les raons de l’èxode, però m’he atrevit a fer-ne categories. En aquests dies amb Pedro Sánchez, l’home inoxidable posant l’amor al centre, és segurament aquesta la raó de partença d’una part dels emigrants moderns. En unes vacances o una estada d’estudis és probable trobar la mitja taronja forana. Davant d’un estat com el de l’enamorament molts i moltes accepten canviar un fus horari o dos per estar amb la persona estimada. Uns altres són els estudiants. Hi ha màsters, postgraus i tot d’opcions de formació superior a les universitats mundials per a curiosos, valents i amb recursos econòmics. Calen aquests tres ingredients per fotre el camp a estudiar lluny del nucli familiar. A la resta els enquadro en una dicotomia d’Epi i Blas: raons econòmiques bones o raons econòmiques fotudes.

Barcelona és plena d’«expats» (forasters vinguts a treballar amb bons sous i condicions favorables per part de l’empresa contractant). A la inversa no és d’estranyar: alguns dels nostres millors perfils professionals reben propostes estrangeres per incorporar-se a Hamburg o Hèlsinki. De fet, en força indrets mundials, sobretot a Europa, Estats Units o Japó, per una mateixa feina (sigui de cambrer, metge o directiu) els salaris i les condicions professionals són millors. I després queden els desesperats. Els tips de no trobar el seu lloc a la societat local ni la feina d’acord amb les seves expectatives. Opten per esmunyir-se sense fer massa soroll. Altra cosa és com els hi va perquè marxar sense xarxa i/o sense idiomes pot derivar en haver-se endut la precarietat a la motxilla per tenir-la de companya de pis com aquí. Tal cosa és fotuda i li pot passar a qualsevol.

Les xifres en detall mostren alguns fets curiosos. En el darrer any, del Solsonès han marxat oficialment 103 persones. És l’1% de la població. Alguna cosa deu succeir a la Solsona post-Novell. Però cal anar amb compte amb les amanides de xifres. A vegades, tot i ser certes, enganyen. L’Alt Urgell té 5.000 ciutadans vivint a l’estranger del total de 20.000. Estadísticament, és bestial, però aquests «fugats» resideixen quasi tots a Andorra. Misteri resolt.

Els CERA («Electors Residents Absents») a Itàlia són els «italiani all’estero» i tenen un cert poder i categoria. Entre altres concessions voten una llista pròpia. Són sis milions i els partits han de presentar candidatures de migrats pels mateixos desplaçats. Viure a Austràlia i ser diputat a Roma. Només a ells se’ls hi acudiria.