Bujaraloz

Les associacions d’idees i les extrapolacions són tan tramposes i reduccionistes com poderoses i habituals. També en política.

Durant molts anys, i per motius diversos, vaig anar sovint al País Basc amb autocar. I gairebé sempre l’única parada, per anar al vàter i menjar una mica, que fèiem era a l’àrea de servei de Bujaraloz, als Monegres, província de Saragossa. Entre Catalunya i Euskadi, aquell bar, que a més es deia (i es diu, crec) El Español, va convertir-se per mi en l’única experiència material i directa de l’Espanya diguem-ne espanyola. I durant molts anys, quan em parlaven de l’Espanya real pensava inevitablement en allò, en aquella àrea de servei al mig del desert, i em venia al cap la botiga de records plena de toros, toreros, pernils i ampolles de vi amb barret cordovès, els banderins de clubs de futbol enganxats a totes les parets, el mobiliari pretensiós i passat de moda, aquells cambrers amb armilla que et tractaven de caballero i la tele espanyola parlant (lògicament) de coses espanyoles.

Era un clixé, evidentment. Jo ja sabia que Espanya era molt més que això, que hi havia i hi ha una Espanya moderna i progressista, més o menys minoritària però tan real com la més casposa, però aquella imatge, la de Bujaraloz, em continuava semblant ben il·lustrativa, sobretot, evidentment, perquè casava bé amb la meva visió del món i del país.

Amb el triomf de la selecció espanyola al mundial de futbol femení ha tornat a passar. Les dues Espanyes s’han tornat a contraposar i han tornat a ratificar els arguments que a cadascú més li convenen. El que hauria pogut ser una reivindicació amb el cap ben alt de l’Espanya avançada i igualitària (si més no en termes de gènere), ha acabat sent, gràcies al paper de la Reial Federació, una exhibició de precisament tot el contrari, de les dificultats del Regne, i sobretot les seves estructures de poder, per treure’s de sobre una determinada mentalitat premoderna i reaccionària i unes actituds casernàries i testosteròniques que, com s’ha vist, malmeten profundament la seva imatge. La veritat, però, és que les dues Espanyes són ben reals, la que treballa per superar l’endarreriment (respecte d’Europa) dels dos darrers segles i la que està orgullosa de la diferència fonamentada en valors conservadors i postfeixistes.

Per descomptat que els dos corrents tenen i han tingut còmplices i col·laboradors a Catalunya. Però també és cert que gairebé sempre que l’Espanya progressista ha avançat (en l’esport, la política, la cultura o els costums) ha estat a partir de l’impuls català o amb la participació decisiva de la societat catalana. I aquesta dificultat per transformar Espanya, aquesta sensació persistent en els anys que una part important i molt sovint majoritària de l’Espanya espanyola senzillament no vol canviar o vol canviar molt poc, és una de les principals raons per les quals tanta gent ha basculat els darrers anys del catalanisme a l’independentisme.