Fills de la loteria climàtica

Som aquí de xiripa. Investigadors xinesos afirmen que la humanitat va estar a punt d’extingir-se fa 930.000 anys, quan va passar de gairebé cent mil individus a poc més d’un miler. Es va fregar la desaparició total, i durant cent mil·lennis el nombre no va créixer significativament, però després va esclatar. Tant l’inici com el final del parèntesi podrien estar lligats a sengles canvis climàtics, sense que els nostres ancestres en tinguessin cap culpa.

Però aquesta no seria l’única passejada humana pel límit de l’abisme. Segons la teoria de la catàstrofe del Toba una brutal erupció d’aquest volcà, fa 75.000 anys, va provocar un llarg hivern planetari en el qual van desaparèixer quasi totes les espècies d’homo. La varietat supervivent es va escampar per Àfrica i per la resta del món, raó per la qual els humans actuals som tant semblants entre nosaltres.

Vet aquí doncs un parell de moments que fàcilment podrien haver-nos impedit ser on som ara mateix, enviant persones a la Lluna, robots a Mart i sondes a l’espai sideral; en resum, fent el fatxenda. Però encara podem anar més enrere, fins aquell dia de fa 65 milions d’anys en què un meteorit va impactar per la banda de Mèxic i va causar l’extinció dels dinosaures. El buit en la jerarquia animal el van ocupar els mamífers, fins llavors ratolinets nocturns esporuguits, que van anar creixent fins convertir-se en balenes, elefants, tigres... i en primats, la nostra família.

Moments cabdals que podrien haver anat d’una altra manera. També se suposa que ens vam posar drets per sobreviure millor a la sabana africana quan el clima va fer recular els límits de la selva, i el fet de caminar erectes, amb el crani ben repenjat en la columna, va permetre el gran creixement del cervell.

Som com som tant per canvis climàtics breus però intensos provocats per un meteorit o un volcà, com per altres de més duradors atribuïbles a les variacions dels moviments del planeta i l’activitat solar. El clima ens ha fet i ens podria haver desfet diverses vegades. Oscil·la al seu aire. Però no cal que l’ajudem.