Per si arriba el dia que no vulguis marxar

És una ciutat bonica. Hi ha consens generalitzat. Hi arribo quan el sol és a punt de pondre’s, cosa que em permet veure com es transforma i com passa de ser una urbs atrafegada, sense ombres ni embolcalls, a una de més misteriosa que només em deixa apreciar les parcel·les que il·luminen els fanals. La resta de paisatge me l’invento, el completo amb la imaginació. Omplo els buits per donar continuïtat als carrers costeruts, als edificis arrenglerats i harmònics. No li falta res. Té riu, ponts, un nucli històric visitable i monuments dignes i prou ben conservats. La pega més grossa soc jo, tu, ell. Els turistes fem nosa. No sempre ni a tot arreu, però hi ha llocs en què sí. Pateixo la síndrome de la mala consciència del visitant i crec que és una dolència que compartim uns quants. Ara que el món s’ha enxiquit, que anar d’un lloc a un altre és fàcil –potser massa fàcil–, ara que totes les ciutats semblen la mateixa, no podem evitar sentir-nos malament quan fem sentir malament als que hi viuen sempre. I el meu fill petit que afortunadament és més llest que la seva mare, com si m’hagués llegit el pensament, em diu: «On és la gent que viu aquí? Només hi veig turistes com nosaltres».

I llavors passen coses com aquestes, que vas per Barcelona i una parisenca et confessa que és feliç de viure a Barcelona i d’haver fugit de la capital francesa i tu penses que si poguessis avui mateix faries la bossa i marxaries cap a París perquè et sembla que allà sí, envoltada de croissants de mantega, de cafè au lait i d’imatges icòniques gravades amb foc al cervell, series la persona que vols ser. I mentre ens movem irremeiablement per un instint irrefrenable de descoberta, de fugir, passeges la setmana de tornada a la vida normal –que sense cap mena de dubte és la que les escoles tornen a obrir portes– pels teus carrers i t’imagines com seria viure al lloc desconegut més preciós del planeta i que no sigui a Instagram.

Fa anys, un estudi va aplicar les matemàtiques –una barreja de la successió de Fibonacci, proporcions àuries, número Phi...– per identificar les ciutats més belles. A la llista hi apareixien Venècia, Barcelona, Londres i Chester –sorpresa–, entre d’altres. Ni rastre de casa meva. Sense vacances i amb el despertador sonant torno al lloc, que és aquest, i al temps, que és present. Localitzar en el mapa l’indret on ser i estar és com resoldre els mots encreuats o posar l’última peça del trencaclosques. Tot encaixa de sobte, deixes anar el cos i et relaxes a l’espera que arribi la tardor, l’hivern i la primavera. I així, successivament, fins al dia que no vulguis marxar.