Puigdemont s’ha fet sentir

El posicionament de Carles Puigdemont respecte de la situació general a Catalunya i en relació amb la investidura de qui pugui ser el president del Govern espanyol ha sotraguejat fortament l’ambient polític de tot l’Estat. Puigdemont ha estat clar i contundent demanant un «acord històric». Hi ha hagut reaccions previsibles, com les de la dreta espanyola, que a través dels seus mitjans de comunicació –majoritaris a l’Estat, cal tenir-ho en compte– ja s’ha pronunciat radicalment en contra dels arguments d’un «fugat de la justícia», tal com és qualificat habitualment Carles Puigdemont. Fins i tot el líder del PP, Núñez Feijóo, ja ha renunciat públicament a mantenir cap reunió amb Junts, reunió que tenia pendent per intentar aconseguir suport de cara a la seva investidura com a president del govern, ja que va ser el candidat més votat a les eleccions generals del juliol passat. Per tant, doncs, en aquesta reunió del Congrés de Diputats fixada per al 26 i 27 de setembre, el PSOE pot tenir novament la possibilitat d’aconseguir que Pedro Sánchez vegi confirmat el seu càrrec. Però com que no obtindrà pas majoria absoluta, quin peatge estarà disposat a pagar pels vots o abstencions que li seran imprescindibles? Aquest serà l’element bàsic de les trobades i negociacions que hi haurà els propers dies o que potser ja han començat en aquest moment. Negociacions que tindran lloc malgrat que la posició oficial del PSOE, segons la portaveu del Govern espanyol Isabel Rodríguez, sigui teòricament als «antípodes» de l’expressada per Carles Puigdemont.

Som a la vora d’un nou 11 de setembre, amb tot el que aquest dia representa cada any per al moviment independentista. És prou conegut que la data ens recorda la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V. I que pel fet de tractar-se d’una derrota, molta gent se sorprèn que aquest dia sigui precisament la Diada Nacional de Catalunya. L’aparent contradicció s’explica aviat: cada 11 de setembre no se celebra cap desfeta ni cap fracàs, sinó que es recorda l’esforç extraordinari que es va fer en la defensa de la capital catalana i l’empenta i el sacrifici que es va seguir fent des d’aquell moment en contra de l’ocupació borbònica, l’opressió nacional i pel manteniment de la catalanitat. Un afany de recuperació de la llibertat nacional que es manté encara avui, després de 309 anys. Cal esperar, doncs, que l’habitual manifestació de dilluns dia 11 a Barcelona, sigui tot un èxit.

En un àmbit del tot diferent, tornem a constatar una vegada més la realitat: continua sense ploure a les nostres comarques de la Catalunya central. Però això, que ara es fa més evident que mai, ja ho cantava Raimon molts anys enrere: «Al meu país la pluja no sap ploure. O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és un desastre.» Aquests dies hem vist els desastres de la pluja en algunes comarques de les terres de l’Ebre. I mentrestant ja fa moltes setmanes que no cau ni una gota a d’altres indrets del país. La pluja, efectivament, sobretot els darrers anys, no sap ploure. És paradoxal el cas de Grècia, on després d’incendis forestals extraordinaris i d’una extensió que no s’havia vist mai, ara han arribat pluges catastròfiques d’una intensitat també desconeguda fins ara. La causa? El canvi climàtic és tan evident que gairebé ningú ja no gosa negar-lo.