Manresa futur: resiliència endògena

Dijous 6 de setembre, l’Organització Meteorològica Mundial confirma que aquest tres mesos d’estiu han estat els més càlids de la història a tot el món, i també que seran els més frescos de les properes dècades: morts per la calor, incendis, inundacions, sequeres, preus agrícoles enfilats, previsions de gran crisi energètica, inflació i reculada industrial a Europa; manifestacions actuals que els científics demostren amb dades i projeccions que dibuixen unes properes dècades «d’olla climàtica», esgotament de recursos energètics i minerals. Un xoc que provocarà la progressiva descomposició del capitalisme i de la societat del benestar.

Aquest és el marc en el qual s’han de pensar les polítiques de futur aprenent dels errors del passat i afrontant reptes fins ara impensables. Com el de la demografia que ens farà passar de ser de ciutat envellida a super-envellida, que necessitarà per força de més contingents immigrats per cuidar-nos als que quedin. La crisi energètica que no es podrà superar a base de transicions a les elèctriques renovables, comportarà inevitablement la contracció de la globalització (quina sort no dependre del turisme!) i polítiques de re-localització industrial, una oportunitat per als coneixements que siguem capaços de retenir i acumular i per estalviar energia amb la rehabilitació urbanística. Però caldrà aprofitar els potencials propis de recursos bàsics com l’aigua que generosament Manresa ha compartit amb els veïns, per treure el màxim profit de l’agricultura de proximitat, menjant menys carn de cria intensiva per fer-ho de ramats extensius que ens poden ajudar a prevenir els grans incendis.

Els entesos abans en deien desenvolupament endogen i impulsaven aliances socials i polítiques i propostes de planejament estratègic territorial de mig termini, encara que foren políticament avortades com el Bages cap al 2000. Els que pensem en futur, des d’un present manresà que no és per tirar coets, ja no en diem desenvolupament perquè no pensem en seguir creixent, sinó en adaptar-nos i d’això en diuen resiliència en bioregions, aquelles que ens permeten garantir una vida digna pensant en proximitat: Manresa i la ciutat real del territori del que depèn i al que sustenta. Però per adaptar-nos cal oblidar els vells paradigmes per dissenyar estratègies orientades a l’autonomia alimentària, econòmica, la preservació dels ecosistemes i la cura de les persones, amb una especial atenció a la imprescindible mobilitat sostenible basada en transport col·lectiu. Per la resiliència de la bioregió, Manresa ha de ser encara més generosa i pensar les infraestructures ferroviàries i de mobilitat en clau territorial més que en clau de millora urbanística pròpia i no malbaratar unes inversions foranes cada cop més escasses. Serà imprescindible superar les fronteres municipals per mirar el futur plegats, perquè ens necessitarem mútuament, i, si no comencem ara en temps de pau, serà més difícil quan sobreviure, per a molts sectors socials, sigui una dura batalla.