Ja tenim el nou curs escolar en dansa i encara que la consellera Simó hagi començat amb les aules força calmades, molt més que el panorama revoltat que va patrocinar el seu antecessor González Cambray, tot fa pensar que les assignatures pendents encara no estan aprovades. Els col·lectius sindicals han anotat a la pissarra moltes reivindicacions històriques que segueixen de cara a la paret, però entre tot l’enrenou de confrontacions n’hi ha una que continua sent la gran matèria oblidada: La inclusió.

Potser no parlo de la primera mancança en popularitat, el que no vol dir que no sigui la més important en qualitat i humanitat, i tinc la impressió que, tant des dels estaments polítics com des dels sindicals, aquesta realitat els patina força. Les escoles d’educació especial al Bages, entre elles les de la Fundació Ampans, que s’han guanyat un merescut prestigi per la metodologia i els valors educatius, han iniciat temporada amb una demanda creixent tan diversa com complexa, a més d’un dèficit de recursos que s’arrossega de fa temps només superat per la professionalitat i l’eficiència del seu personal docent. Ja fa unes quantes legislatures que es va redactar sobre el paper la implantació de l’escola ordinària inclusiva, llàstima que el paper s’hagi mullat a l’hora de destinar cabals humans i materials per assolir l’objectiu públicament manifestat però íntimament aparcat, mentre el personal mancat de suports manté una lluita diària per educar amb garanties els alumnes amb diversitat funcional, en un entorn poc preparat i ple de dificultats.

Si un infant no pot aprendre de la manera que ensenyem, potser hauríem d’ensenyar de la manera que ells poden aprendre; tot el que és bo no té barreres i ara mateix l’escola catalana no és bona en aquest aspecte, perquè en presenta unes quantes per a tot el sector de la discapacitat. Les persones amb necessitats educatives especials han de tenir accés a les escoles ordinàries, que els han d’integrar amb una pedagogia capaç de satisfer les seves necessitats; però per això primer hem de resoldre les necessitats de tot el sistema, reclamar amb fermesa les competències de gestió, competències de govern i no de gestoria, per a un sector clau per al futur i el benestar d’una nació com és el de l’ensenyament.

Robert Hutch va dir que l’objectiu de l’educació és preparar els joves perquè s’eduquin a si mateixos durant tota la seva vida, sense fer diferències; si no solucionem aquest problema, tindrem adults sense les mateixes oportunitats vivint en una societat desigual, un preu a pagar massa alt per la inoperància, o la deixadesa de no pensar en clau inclusiva, reivindicant un sistema educatiu amb garanties per a tots els públics. Ja estem fent tard, badant molt i suspenent massa.