El Procés viu i mort de Schrödinger

El Procés és com el gat de Schrödinger, viu i mort al mateix temps. El cap de llista del PPC, Alejandro Fernández, diu que les eleccions han enterrat el Procés, però Núñez Feijóo, creu que és ben viu. Són perspectives interessades: el primer dóna valor als seu èxit a les urnes, mentre que al segon li convé mantenir viva l’amenaça per criticar els pactes de Pedro Sánchez. Però més enllà de l’estrabisme de conveniència, qui dels dos té raó?

Schrödinger va voler explicar el «principi d’incertesa» de la física quàntica amb un exemple. Imaginem un gat tancat dins una capsa amb un flascó que si es tomba allibera un gas mortal. Sobreviurà? No ho sabrem fins que obrim la capsa al cap d’unes hores; mentrestant, per a nosaltres, el gat és viu i mort alhora. Doncs al Procés li passa el mateix: és viu i mort al mateix temps, i no cal maltractar cap gat per resoldre l’enigma. N’hi ha prou amb respondre aquesta pregunta: de quin procés parlem quan parlem del Procés?

Si parlem de la llarga marxa cap a l’exercici i el reconeixement de la sobirania de Catalunya, cal advertir ve de lluny i va més lluny encara. Arrenca cap allà l’any 1640 amb la guerra dels Segadors i no s’acabarà fins que assoleixi el seu objectiu o fins que no quedi ningú que el persegueixi. En aquest sentit, qui l’encerta és Feijóo: hi ha Procés per estona.

Però si parlem de l’episodi que va començar cap al 2012, consistent en buscar la independència per l’acció coordinada de la Generalitat, les entitats i la mobilització popular, aquest Procés es va acabar la tardor del 2017, quan l’Estat va imposar la seva força. Des de llavors no s’ha avançat ni un mil·límetre cap a la independència, i els esforços dels actors s’han centrat en guarir els estralls de la repressió (indults, amnistia). En aquest sentit, el Procés forma part del passat, però és probable que algun dia, més o menys proper o llunyà, s’iniciï una nova etapa d’alta intensitat dins llarga marxa. Un Procés 2.0. Hi ha prou gent que en té prou ganes.