Enfosquir el que no interessa

Potser alguns dels que esteu llegint aquest article éreu l’any passat a la Final Four de la Lliga de Campions de bàsquet de Bilbao, en què el Baxi Manresa va disputar la seva primera final europea. Una de les primeres impressions en entrar al magnífic pavelló de Miribilla era que tot era molt fosc.

La FIBA ja fa temps que imposa que els focus dels partits que organitza ella se centrin molt en la pista i poc en la graderia. Ho venen com que així se centra la visió en allò que s’ha de centrar, però segurament hi ha altres interessos.

Els mateixos que vau anar a Bilbao convindreu amb mi que, si no hi hagués hagut la caravana d’aficionats manresans, aquella Final Four hauria tingut un ambient molt pobre, amb les graderies molt buides i quatre gats, tres dels quals haurien estat israelians. La foscor pot amagar fracassos, el que representa que és que un pavelló no es pugui omplir per a un gran esdeveniment. En el recent Mundial de bàsquet de Filipines, Indonèsia i Japó, sobretot en la primera de les instal·lacions, en què es va jugar la final, hi havia un efecte semblant a la televisió. Mai no vaig saber si hi havia molta gent o poca als partits determinants.

La setmana passada, a Lleida, on es va jugar la Lliga Catalana, en canvi, no hi va haver aquesta il·luminació i tothom va poder observar que el pavelló de Barris Nord no presentava una afluència d’espectadors gens bona. Sembla que la FIBA surti guanyant de la comparació, però és trist que s’hagi d’amagar una part tan important de l’esport com els aficionats i les seves reaccions per emmascarar els defectes propis.