Gerros xinesos

Diu la cultura popular japonesa que no s’ha de llençar mai un gerro trencat, sinó reparar-lo de manera que siguin evidents les cicatrius, la història del gerro, sense dissimular-les. La tècnica es diu kintsugi i és una bona metàfora del que és estar viu. Et fereixen, t’arrugues, et dol i allà hi ha el rictus, els ulls cansats, les potes de gall sense dissimular. Això, els japonesos, que en això m’agraden molt. Després hi ha els gerros xinesos, que ningú sap on posar i molts desitjarien que algú els donés un copet sense voler, que caiguessin i es trenquessin en tants trossos que ni el kintsugi.

És una mica, o molt, el que passa amb alguns expresidents, que pateixen resistència a perdre protagonisme i una tendència a estar fora de lloc. Kamikazes mancats de respecte pel seu propi llegat. I a mesura que passa el temps i queda més lluny el seu moment polític, més estridents són les seves aparicions públiques. Cal destacar les últimes intervencions de Felipe González i Alfonso Guerra, tan fora de lloc com del seu temps: al Felipe ja cal afegir-li sempre el González perquè algú del segle XXI sàpiga de qui parlem. Tots dos, remoguts pel caràcter de supervivent de Pedro Sánchez, estan descontrolats.

Segons l’expresident del Govern els anys 80 i principis dels 90, els catalans favorables a la via de l’amnistia són una minoria en vies d’extinció, una cosa que no ha aconseguit ningú ni amb mètodes més expeditius, i Alfonso Guerra destapa el seu masclisme dels 80 al parlar del temps que li queda per pensar a la vicepresidenta del Govern espanyol en funcions, Yolanda Díaz, entre perruqueria i perruqueria. Descontrolats i cridant l’atenció, els notables gerros xinesos de la política espanyola. Amb les lliçons que pot donar un quedant-se en silenci.