Ho va resumir la periodista Queralt Casals en introduir la taula rodona sobre economia del Bages organitzada per aquest diari: a Manresa hi ha molts pensionistes, poca població activa, més atur que a les ciutats competidores, índexs alts de risc de pobresa i negatius en qualitat econòmica.

Però aquest negre panorama té solució! A la taula hi havia Ajuntament, Pimec, Cambra de Comerç i CaixaBank, i segons la crònica de Carles Blaya, «van fer una crida a ‘l’autoestima’. La realitat és tossuda, però la invocació a l’autoestima encara ho és més».

I què és l’autoestima? Segons el diccionari és sinònim d’«amor propi», i aquest és «estima de si mateix que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres». Ho aconsellen els pares, mentors, i monitors d’esplai: «va, canalla, una mica d’amor propi!». L’amor propi és la solució a totes les limitacions.

L’autoestima és a la quarta planta de piràmide de necessitats formulada pel psicòleg Abraham Maslow. Diu que els humans no pugem un nivell sense haver satisfet les necessitats de l’anterior. A baix de tot hi ha la fisiologia bàsica: respirar, menjar, beure, dormir, guarir les ferides. Després anem de cara la de la seguretat: habitatge, feina, protecció... Un cop aconseguits saltem a la tercera planta, les necessitats socials i afectives. Només si ja hem superat tot l’anterior sortim a buscar l’autoestima. (Al cinquè pis hi resideix l’autorealització, que ben pocs assoleixen).

Però vet aquí que ens proposen fer-ho al revés: començar per l’autoestima per aconseguir el benestar econòmic que ens proporcionarà aliment, salut, habitatge, seguretat i estructures per socialitzar. Potser funcionarà. No s’hi perd res de provar-ho, sempre que no sigui l’únic pla.

Ara bé, una idea tan bona no se’ns pot haver acudit només a nosaltres. I si les ciutats i comarques que competeixen amb Manresa i el Bages també fomenten la seva autoestima, però la basen en més i millors fonaments socioeconòmics?