La igualtat segons Espanya

V int-i-dos mil milions d’euros. Aquesta és l’escandalosa xifra corresponent al dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat. Un nou ‘màxim històric’ que ens esclata a la cara sense cap perspectiva de millora a cap termini. La consellera d’Economia i Hisenda, Natàlia Mas, compartia aquest panorama esfereïdor i sentenciava, amb la serenitat que la caracteritza encara que l’hora sigui greu, que ‘quan l’Estat té marge de decisió, opta per penalitzar econòmicament Catalunya i la seva ciutadania’. Ras i cru.

Cinc de cada sis dies hi ha incidències a les línies de Rodalies de Catalunya; som l’única regió de l’estat que no ha recuperat els nivells de despesa en polítiques socials des de les retallades; les llistes d’espera als hospitals es redueixen amb comptagotes a base de plans de xoc que depenen més de la imaginació i voluntat dels professionals sanitaris que d’allò que realment es necessitaria per atendre la població dins uns paràmetres raonables: els diners. I així podem anar llistant la relació de greuges que s’acumulen a sota la catifa que cobreix la discriminació a la que estem sotmesos els catalans.

La històrica presa de pèl de l’estat vers Catalunya implica, d’entrada, una pila de milions que s’haurien pogut invertir en construir un sistema del benestar sòlid i eficient que permetés tenir la xarxa de serveis públics que tots ens mereixem, en tant que contribuents que som, i afrontar les necessitats de salut, educació, cultura, transport i serveis social propis d’una regió que ha estat i és motor de l’evolució social i el creixement econòmic d’Espanya. Però sembla que l’equació que garanteix un finançament estable i just no és vàlida per a Catalunya. El 19,3% dels ingressos de l’Estat corren a càrrec dels catalans i catalanes. Els ingressos d’un estat en el qual, d’entrada, ens hi compten com a ‘iguals’, sempre i quan paguem la festa.

Aquest concepte d’igualtat a l’espanyola que es basa en una estratègia d’escanyament, de maltractament i d’ignorància permanents i sistemàtics vers tot allò que se surti de la visió d’un estat uniforme i impliqui utilitzar més d’una neurona; en definitiva, que passi per admetre la realitat plurinacional d’aquest estat amb arrels profundes en una història, cultura, llengua i economia pròpies que han donat lloc realitats nacionals clarament diferents de paraula, obra i pensament.

Ja hi firmaria jo per se igual que qualsevol altre ciutadà espanyol: perquè no em miressin malament pel fet de parlar la meva llengua, per poder accedir a una cartera d’ajuts socials i de serveis equiparable a la d’altres comunitats autònomes, per no haver d’esperar fins a tres setmanes a poder concertar una visita al CAP amb el metge de capçalera o no haver d’esperar mig any per una cita amb l’especialista.

La discriminació d’avui, elevada a un nivell d’assetjament mai vist i impossible de justificar, es perpetua entre batalletes polítiques de baixa estofa reduïdes a un estira-i-arronsa per posar-se la medalla de qui pressiona més Madrid. Discursos pensats per a fer tweets, sense més estratègia que la d’anar canviant de parer segons mouen les peces a la capital del regne. Jugades a cop calent que únicament responen a l’afany d’uns de ser més que els altres, i a l’inrevés. Paraules que demà seran substituïdes per altres paraules i que es quedaran només en això. Mentrestant, aquest any, les arques de l’estat ens hauran pres 3.000 euros en recursos a cada ciutadà de Catalunya.