Malestar col·lectiu i comunitat

A Manresa passen coses, com a tot arreu, però des de fa un temps el relat és, diguem, força negatiu, enterbolit, de frustració. I hi podria anar posant adjectius. No faré el discurs que a la ciutadania manresana li falta autoestima i coses per l’estil, perquè penso que la cosa no va pas per aquí. El que passa a la meva ciutat, com malauradament a tantes d’altres, és que la crisi econòmica, que començà abans de la pandèmia i que sens dubte aquesta va aguditzar, encara la tenim aquí. Una crisi d’unes dimensions brutals, econòmiques i socials. Als carrers emblemàtics comercials de la nostra ciutat cada dia hi ha més persianes abaixades, moltíssimes famílies han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes i, moltes, ras i curt ja no hi poden arribar. Fa poc vaig ser a Tarragona i a Salou i el panorama no era pas diferent al de la nostra ciutat. Això no ho dic per consolar ningú, ni tampoc perquè pensi que no s’hi pot fer res, sinó que no som davant d’una excepcionalitat.

Si ho mirem amb perspectiva, des de finals del segle XX ja portem unes quantes crisis. I cadascuna va deixant ferida, i la classe mitjana es va escurçant i la seva funció de coixí es va empetitint. La pobresa guanya espai i, com que la realitat és tossuda, moltes vegades el que es fa és canviar indicadors i criteris perquè les xifres no siguin tan asfixiants, de tal manera que anem tocant números i tot es manté en un magma dòcil. Però la percepció del que anomenem l’opinió pública (fàcilment manejable) n’és una altra. La bola del desencís es fa grossa i cada cop té més embranzida i és difícil aturar-la.

La proposta de concentració del 5 d’octubre a la plaça de Neus Català és un exemple d’una bola que comença a créixer. Aquesta (diuen) és una convocatòria de moltes entitats i de teixit comercial, i no en tinc cap dubte. Tampoc dubto que molts manresans i manresanes que potser no han anat mai a cap concentració aquell dia hi seran. La legitimitat per fer-la hi és tota, però la qüestió no és l’acte en si d’aquell dia, que no en podem dir espontani, perquè l’espontaneïtat no es planifica. Digueu-me mal pensada, però em costa no pensar que hi ha col·lectius que d’alguna manera pretenen dirigir-la i capitalitzar-la i jugar amb un malestar col·lectiu que té multiplicitat de causes i no pas solucions fàcils.

Davant fenòmens com els que vivim, la mobilització s’entén; el que cal és que amb la mateixa energia es treballi i s’impulsi la comunitat, els espais compartits, el fet de donar-nos suport i construir oportunitats defugint els estigmes i estereotips i els discursos fàcils, que l’única cosa que generen és més frustració. Les organitzacions polítiques que tenen presència municipal i les que no haurien d’estar al cas i treballar des de, amb, i per la ciutadania. Si no, la bola es convertirà en una allau que sepultarà a tothom.