El passat que recordo i el futur que imagino

Com en una d’aquelles pel·lícules on de cop i volta les imatges es tornen aquoses i ondulants, donant-nos a entendre que el que ve a continuació és un record, així em vaig sentir fa unes setmanes: fent un retorn al passat sense moure’m de la cadira. El lloc era la sala d’actes del Centre Cultural del Casino. El motiu pel qual em trobava allà era la presentació del número 400 de la revista El Pou de la Gallina. I el detonant d’aquella regressió va ser la xerrada que hi va oferir Josep Oliveras Samitier, geògraf i catedràtic emèrit de la Universitat Rovira i Virgili. Escoltant-lo parlar sobre la involució de Manresa amb un discurs amè, ple de dades i trufat d’anècdotes, vaig recordar quan el vaig conèixer fa més de cinquanta anys en unes jornades que organitzava l’Associació de Pares de l’institut Lluís de Peguera. En deien «Cursets d’extensió cultural» i per als nens i nenes que hi anàvem, aquells quinze dies carregats de xerrades i activitats diverses venien a ser una mena d’universitat d’estiu.

Vaig pensar en aquelles jornades escoltant l’altre dia Josep Oliveras al Casino. I vaig recordar com em fascinaven els seus coneixements i la manera que tenia de transmetre’ls a l’auditori de preadolescents que l’escoltàvem amb tanta atenció. Pensant en ell em van venir també a la memòria les xerrades sobre espeleologia que ens va venir a fer Montserrat Ubach o les històries entorn del món dels escacs que ens explicava el Creus –de qui no puc recordar el nom de pila– i que ens deixaven tan bocabadats com la millor pel·lícula d’aventures. En aquells cursets dits «d’extensió cultural», on sentíem parlar de tantes coses que ens venien de nou i on un dia podies anar a visitar el castell de Balsareny i un altre una fàbrica, se’m van desvetllar inquietuds incomptables

Moltes vegades he pensat que seria una gran idea instaurar una cosa semblant a aquelles jornades d’estiu per estimular els adolescents i els joves d’ara. Organitzar alguns cursets que els traguessin de casa i els obrissin els ulls a tantes coses que potser els apassionarien i ni se les imaginen. Pensant que potser ja es feia vaig mirar les activitats que organitzaven els casals de joves. Vaig veure que programaven coses com ara un taller de tatoos, un altre de DJ, un de «masculinitats» o bé la pintada d’un mural LGBTI. En llegir-ho vaig fer mentalment un procés invers al d’unes setmanes abans: en lloc de viatjar al passat ho vaig fer al futur, i em vaig penedir d’haver-ho intentat, prefereixo no pensar-hi.