Preocupació per les llengües

És curiosa la gran preocupació que, de cop i volta, ha sorgit pel present i futur del català. Per què ara, i no vuit o deu anys enrere? Molt senzill, perquè ara apareixen els resultats de l’enorme dany causat pel procés a la llengua i cultura catalana. És que algú dubtava que el procés no seria neutre? És que tants despropòsits i tants atacs a la llengua, cultura, tradicions, organismes i institucions d’Espanya, no portaria conseqüències? Doncs bé, ja les tenim.

Va ser un error immens, per no posar paraules molt més gruixudes, convertir el català en l’arma del procés, proclamant als quatre vents que un dels objectius de la independència seria decretar el català com a única llengua oficial i foragitar el castellà. Per a la majoria d’independentistes, una llengua mata l’altra, de manera que s’ha de morir matant.

Aquest objectiu va anar acompanyat de múltiples accions i actuacions contra tot el que portés el nom d’Espanya o la pogués representar en qualsevol dels seus àmbits i sectors. Menysteniment i menyspreu a la Guàrdia Civil, a la Policia Nacional, a l’exèrcit, a la monarquia, a totes i cadascuna de les expressions espanyoles, des del flamenc, als braus o setmanes santes i festes patronals. I, per descomptat, a la bandera i himne nacional.

Contra tot s’havia de lluitar, perquè tot eren mostres de la pèrfida Espanya en la seva lluita contra la pobra Catalunya, sotmesa des de fa segles a les arbitrarietats, reals o inventades. S’havia de refusar fins i tot l’ajuda que podia provenir d’aquelles terres. Ho vam veure fins i tot negant l’ajuda de l’UME (Unitat Militar d’Emergències) durant la pandèmia. No es podia permetre l’ajuda de militars amb la bandera d’Espanya a l’uniforme. Només faltaria!

Com van reaccionar milions de catalans de llengua materna castellana? Es van sentir exclosos del procés, i no només això, es van sentir amenaçats en el seu propi país, conscients que si arribava a guanyar, haurien de marxar de casa o trencar vincles sagrats amb els seus familiars, avantpassats i amb la seva pròpia llengua, cultura i tradicions.

Resultat? Tancar-se en els seus àmbits i sectors i plantar cara, primer amb la passivitat, després amb contraatacs, dient que si els independentistes plantejaven batalla amb la «seva» llengua, ells ho farien amb la «seva». A veure qui tenia més poder i força per guanyar aquesta guerra. On som? En un dels pitjors escenaris perquè els partits independentistes, ERC i Junts, parlen i només pensen on posar i portar el català, cap enfora, en comptes de fer els deures «cap endins».

El català ha perdut centenars de milers de parlants, lectors, oïdors i escoltadors de llengua, cultura i tradicions catalanes. El problema el tenim dins de casa, perquè no s’ha fet crítica ni autocrítica del dany causat, i mentrestant no es curin les ferides i es retorni a l’empatia i simpatia anterior al procés, el català no avançarà. La resistència continuarà, amb increment del desequilibri entre una llengua i una altra. Per això parlo del problema de les llengües, perquè, o les fem amigues, o s’enfrontaran. Algú creu que anem pel bon camí?