Et recordo, Amanda!

Et recordo, Amanda és una de les cançons més emblemàtiques del reconegut i sensible cantautor Víctor Jara, tot i que potser no sigui de les cançons més reivindicatives. Però aquests dies la recordo amb força i em ve al cap els 50 anys del sagnant (emparat pels EUA) cop d’estat a Xile contra el democràtic govern socialista d’Allende. Perquè Víctor Jara va ser de les primeres persones reconegudes assassinades i va ser la matinada del 16 de setembre del 1973, a l’edat de quaranta anys. I va ser un cop molt fort en l’àmbit internacional, si no igual, sí similar al covard assassinat de García Lorca al cop d’estat franquista contra la República Espanyola.

El cantautor i director de teatre xilè Víctor Jara va passar com Lorca moments d’angoixa que retraten els convulsos dies que van viure. Ja que sabien el que els podia passar, en el cas de Jara no només va escriure alguns versos que avui semblen tristament premonitoris. També va aconseguir que la seva dona, la ballarina anglesa Joan Turner, i les seves filles, Manuela i Amanda, trobessin refugi en una casa a Isla Negra, una localitat ubicada a uns 100 quilòmetres de Santiago, «en el cas que un cop d’estat derivés en una guerra civil», com narra l’historiador Mario Amorós al seu llibre La vida és eterna. «Pel crim de Jara i Littré Quiroga, llavors director general del Servei de Presons des del 2018, hi ha nou exmilitars condemnats», un es va suïcidar aquest agost quan es va ratificar la sentència.

Tots dos havien estat portats com a presoners polítics a l’estadi xilè, a Santiago, al començament de la dictadura militar xilena. En el cas de Lorca i de tants assassinats durant la dictadura franquista, segueixen desapareguts a les cunetes mentre el dictador Franco segueix enterrat en un panteó de propietat pública pagat amb els nostres impostos; això explica moll bé a qui perjudica i a qui beneficia la impunitat al regne espanyol. «Cap govern al regne espanyol ha volgut trencar els pactes de la rara transició que consisteix a mantenir la impunitat per als franquistes, permetre’ls blanquejar les seves biografies i deixar a la intempèrie les víctimes que pràcticament mai han pogut accedir a un jutjat espanyol, que és el lloc on exclusivament i principalment s’haurien de garantir els drets». Si fem memòria, recordem que organitzacions humanitàries d’Argentina i Espanya, juntament amb el Nobel de la pau 1980 Adolfo Pérez Esquivel, van presentar el 14 d’abril de l’any 2010 als tribunals de Buenos Aires una querella per iniciar una investigació sobre el «genocidi» i els crims de lesa humanitat comesos contra milers de persones durant la Guerra Civil i la dictadura franquista a Espanya. La que es coneix entre les víctimes de la dictadura franquista com a Querella Argentina.

A Xile i Argentina, dins dels seus molts problemes, estan donant lliçons de memòria, justícia i drets humans al regne espanyol. És per això que mentre escolto Et recordo, Amanda penso en les grans diferències i en la gran hipocresia del regne espanyol. Resulta que la Convenció Internacional per a la Protecció de totes les Persones contra les Desaparicions Forçades de l’ONU va ser Ratificada per Espanya l’any 2009, i com veiem sempre va ser paper mullat. La seva aplicació suposaria l’obertura de processos judicials per investigar aquests crims, la indemnització i la reparació a les famílies per part del regne espanyol i s’haurien dut a terme investigacions que ens permetessin conèixer amb rigor la història de qui van cometre els crims i qui els van patir. És per això que les comparacions amb els països abans esmentats diuen molt de la nostra democràcia i les comparacions en la justícia rebuda entre Lorca i Jara pels seus assassinats causen entre molt cabreig i vergonya per als que creiem en el valor de la justícia i de la memòria democràtica.