Un 12 d’octubre qualsevol

Els caps de setmana que soc a casa procuro complir amb el ritual sagrat de fer una passejada sense cap objectiu concret però amb un destí clar: visitar la Montse i la Cristina per cruspir-me un dels seus magnífics entrepans de pa acabat de coure de matinada, al seu forn, ben sucats amb tomàquet, flonjos i saborosos. Son entrepans d’edició limitada: tot allò que es vulgui dir artesà ha de respectar els temps d’elaboració i la qualitat d’uns ingredients que, units a la vocació, a la constància i al saber fer, tenen com a resultat un producte final amb segell propi i unes qualitats que van més enllà d’allò que es pot valorar organolèpticament.

Parlem de persones que fan una funció molt important en comunitats que tendeixen cada vegada més a desconnectar-se internament, abandonant de forma progressiva un principi de convivència i de cohesió social tant important com l’empatia. Persones que, amb un bon dia, tenen la virtut de transmetre’t un soc aquí i tot allò que et defineix perviu i podràs trobar-ho aquí sempre que ho necessitis.

Aquesta rutina que a molts els semblarà que no té substància es converteix en una necessitat vital que em dona la certesa i la seguretat de veure que la vida encara és el què era, per moltes coses que hagin canviat al nostre voltant. A la granja-pastisseria de la Montse i de la Cristina tens aquesta certesa quan veus que tothom pot mostrar-se tal com és, amb les seves alegries i les seves misèries que, sovint, son moltes.

En aquest petit reducte coincideixen persones de tota condició i ideologia -cosa que en un poble petit no és missió fàcil- i entre cafès i dolços tothom diu el que pensa, salvant les excepcions, naturalment.

‘La cistella de la compra ha pujat molt però la gent ha marxat de vacances. No em crec res!’ Una noia d’Hondures que ajuda la mestressa –ho sé perquè ella mateixa m’ho explica– diu, amb sorna, per donar conversa «hoy se celebra que Cristóbal Colón descubrió América. Vean como lo están celebrando allà, en Honduras». La mestressa diu que és la seva secretària i riem una estona, mentre una veïna que treu el cap per la cortina de l’entrada i posa cullerada en la conversa. Al final, acabem immerses en un debat que parla d’explotació laboral i dels preus dels aliments.

Les tensions i pors quotidianes passen millor quan els comparteixes en aquesta mena de debats de política general que superen en sentit comú i en capacitat de diàleg els espectacles als que ens tenen acostumats els nostres representants polítics. Unes formes i uns principis de respecte a l’altri que, en general, s’ha deixat de banda, ignorant-los sense cap tipus de complexe. Qui no crítica per criticar fent ús de males formes no té res a fer. I aquesta és la mena de gent que troba el seu espai el nous espais de comunicació com aquests grups de Facebook per municipis on, en termes generals, s’hi aboquen insults, frustracions i la mala bava fruit de la falsa valentia que dona estar amagat darrera d’un aparell.

A la granja de la Montse i de la Cristina s’hi tenen converses més constructives. Aprofiteu el vostre temps.