Tretze països i tres campionats

En les últimes setmanes hem assistit a dos anuncis d’organitzacions de grans campionats de futbol per part de la FIFA i de la UEFA. No és un tema menor, ja que en el passat va comportar greus acusacions, després provades, de corrupció a l’hora d’atorgar els tornejos a diferents estats. Potser per això han deixat de banda els anuncis pomposos i ara ho fan de manera gairebé amagada, fins i tot per Twitter, com sigui que es diu ara.

Així, una tarda qualsevol es va saber que el Mundial del 2030 es concedia a una candidatura formada per Espanya, Portugal i Marroc, que s’hi va acoblar a última hora. I encara perquè al final no hi va entrar Ucraïna, que havia estat convidada pel liquidat Rubiales mesos enrere com a mesura populista. Però no només això. A Amèrica del Sud hi havia una altra candidatura formada per Argentina, Uruguai, Paraguai i Xile, que es basava a celebrar el centenari del primer campionat, al segon dels països. Els han donat el premi menor, el d’acollir el partit inaugural de les tres primeres seleccions que, de retruc, ja s’hi classifiquen directament. Molt grossa la deu haver fet Xile perquè l’excloguin.

Dies després, donaven l’Eurocopa del 2028 a la Gran Bretanya (que inclou Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord) i la República d’Irlanda, i la del 2032 a una unió dels dos candidats, Itàlia i Turquia, que lliguen com aigua i oli, però és igual. En total, tretze països organitzadors de tres campionats i, en el cas de la FIFA, tres confederacions implicades i camí lliure perquè Aràbia Saudita aculli el del 2034. Infantino i Ceferin ja tenen una bona colla de vots assegurats quan vulguin continuar retenint el poder.