Un altre relat del procés

Si una cosa és criticable de les entitats i partits independentistes, és la inconsciència i / o ignorància sobre les conseqüències de les seves accions i actuacions sobre el poble català. Volen creure i fer creure que tot el procés fou una mena de joc democràtic, sense més pretensions que donar «veu al poble». Deuen voler dir al «seu poble», que només era un 20 o 25% del conjunt. La resta, ni el van tenir en compte ni els va importar el patiment causat.

No volen saber res de la por que van escampar per tot el país, provocant angoixa i temença a un enfrontament civil. Com a alcalde i com a dirigent de partit, em va tocar parlar, ajudar i portar tranquil·litat a centenars de persones, algunes d’edat molt avançada que veien en els prolegòmens del procés imatges semblants a les que havien vist en els prolegòmens de la guerra civil.

Foren moltes desenes, i fins i tot centenars de milers, les persones que van acaparar aliments a casa, van treure diners del banc i van demanar obrir «llibretes duplicades» dels seus comptes, en altres territoris de l’Estat, bàsicament a l’Aragó i València. No, no, que ningú pensi en exageracions ni invencions perquè els fets poden ser demostrats i provats. Només caldria demanar a bancs i caixes les xifres de persones que van retirar fons i que van demanar trasllat de llibretes per garantir els estalvis, en cas d’increment de tensió, amb esclats de violència.

Cap dels dirigents del procés vol parlar d’aquesta realitat. Volen viure una altra en la qual parlen de la «revolució dels somriures», en la qual tot es feia a fi de bé, i es donaven garanties que la independència aniria de «llei a llei» com si es jugués un innocent joc de l’oca. Els principals responsables volen oblidar el passat. Ara, només busquen una amnistia que serveixi d’amnèsia de tot el fet i viscut. Ningú es vol responsabilitzar de les pressions, amenaces, usurpacions de funcions, i exercicis de fatxenderia, vers els qui defensàvem la legalitat. No, no, ni hem oblidat ni hem perdonat.

Van fer patir centenars de milers de catalans, molts d’ells persones velles i indefenses que temien reviure el pitjor del seu passat. Per això, no tenen perdó. Van ser uns covards, embolicats en masses de manifestants que volien sotmetre, a les seves directives. En el procés no hi hagué ideals, hi hagué molta inconsciència, moltes ganes de servir-se’n i fins i tot fer-hi negoci. Els qui vam viure el procés, en viu i en directe, som notaris de la realitat. I la realitat no tingué cap objectiu noble ni possible. Una colla d’ineptes van creure poder tirar endavant un procés amb total desconeixement de la realitat política nacional, estatal i internacional. Només per això sol haurien de quedar incapacitats per a càrrecs públics de per vida.

I si ara els hem de perdonar, ha de ser en aplicació de la generositat de qui ostenta el poder democràtic, deixant clar que vam ser nosaltres els defensors i garantidors de la democràcia que ells van voler destrossar. Si des de la presidència del Govern se’ns demana aquest gran sacrifici, estem disposats a acatar-lo, amb el convenciment que vam ser nosaltres els vencedors, i ells els grans perdedors.