Posar cara als que ja no hi són

És una història que es repeteix cada any. Vaig al cementiri a portar unes flors al meu pare i, en acabat, faig un volt i m’aturo diverses vegades a recordar alguns amics que ja no hi són però que d’alguna manera és com si seguissin estant allà. I quan em paro davant del seu nínxol i penso en ells, és com si els estigués dient «ei, que sàpigues que no m’oblido de tu, que seguim sent amics i ho serem sempre». I això em reconforta. Gairebé em tranquil·litza, perquè poques coses em donen tanta seguretat com saber-me fidel en l’amistat. Després passa també que, tot fent aquell recorregut, em sorprenc de tant en tant en trobar-m’hi la foto d’algú amb qui no hi comptava. No parlo, és clar, de cap amic ni de cap conegut, ni tan sols de cap saludat. Parlo d’aquelles cares que ens són familiars de tant veure-les pel carrer durant anys, fins que de cop descobrim que aquella persona, més jove o més gran, amb la que ens havíem creuat tantes vegades ja no la tornarem a veure més. És gent amb la qual no ens havíem dit mai res i amb qui possiblement no hi hauríem compartit cap afinitat, però a la seva manera formaven part també del nostre món, i amb la seva absència és com si es fes més petit. Com si el paisatge humà de Manresa s’enxiquís de cop perquè hi falten les seves cares i ningú les pot substituir.

Segur que totes les persones que aquest any em puguin sorprendre en veure-les retratades al cementiri hauran sortit relacionades en algun moment dels últims dotze mesos a la llista de defuncions del diari. Però el seu nom no m’haurà dit res perquè de l’únic que les coneixia era de vista. M’imagino que no hi deu haver cap diari local en tot el món on els que causin baixa definitiva al padró municipal hi surtin retratats, però no crec que fos mala idea. De vegades –comptades vegades– la família inclou una petita foto a l’esquela, i resulta que per qüestions d’espai –que vol dir de cost– la foto és tan i tan petita que amb prou feines se li veu la fesomia. Les fotos de les que jo parlo ocuparien l’espai suficient per reconèixer els seus protagonistes i anirien acompanyades, si pogués ser, d’alguna breu referència que ens ajudés a situar-los: la seva família, el seu barri, el seu ofici, alguna pinzellada sobre les seves aficions o les seves activitats...

Sé que a algú li podria semblar una absurditat, però m’agradaria que es posés cara als qui se’n van com un últim reconeixement per haver-hi sigut. Com un record per haver format part, si més no, del nostre entorn i de la nostra generació.